Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

13.05.2014

Fes-te emprenedor, dropo!

Què, encara no tens feina? I ara? I ara? Encara no? Però que no l'has sentit, l'expert de la ràdio? Que no has llegit la contra del diari? Que no has vist l'entrevista del típic individu loquaç i entusiasta que abans de la crisi era comptable o sexador de pollastres i que ara és 'coach' gastronòmic o astronòmic i que se sent tan realitzat i tal? Si a tot arreu t'ho expliquen, xa-val: espavila't, fes-te emprenedor, munta la teva empresa, belluga't, reinventa't, autoocupa't, sigues proactiu!


Apa, doncs: un altre missatge publicitari que ens hem d'empassar. Deu ser que les coses han canviat molt des que la gent estudiava 'empresarials', perquè tradicionalment el fet d'engegar un negoci requeria una certa formació, un pla d'empresa, un capital de sortida, una cosa que es deia crèdit i que ja no existeix i també, per què no dir-ho, ser d'una mena de manera que no fa per a tothom.


Avui, demanar a la gent que esdevingui emprenedora així, a l'engròs --sense crèdit, sense ajudes, passant per un viacrucis burocràtic de nivell ugandès--, i pretendre que se'n surti amb garanties és com voler solucionar el problema de l'habitatge incitant el personal a construir-se casa seva. És com dir-los: ei, no esperis que et toqui l'HPO o que puguis pagar-te un pis del Fotocasa: compra't un solar, demana permisos i totxos amunt! La casa potser no s'ensorrarà, però no t'aguantarà gaires aiguats.


El cas és que la propaganda de l'emprenedoria ha arrelat d'una manera que a molts ja ens fa l'efecte que si no ens muntem una feina ara mateix és perquè tenim la sang d'orxata i que en el fons ens és més còmode de lamentar-nos que el sistema ens ha abandonat. I que si fóssim prou espavilats ja se'ns hauria acudit una idea brillant, genial i innovadora, o hauríem recuperat el nostre somni d'infants i ens hi hauríem llançat de cap. Que l'aventura del risc passaria a enriquir les experiències dels nostres fills i ens ompliria el temps ociós que ara ens sobra. Tot això si no fóssim uns dropos, uns vividors i uns cagats.


Però passa que no és això, senyores. No tothom té aptituds per a muntar un negoci. I encara més: no tothom vol tenir aptituds per a muntar-ne cap, perquè les seves aspiracions i els seus talents són uns altres. Per a entendre'ns: jo no vull viure en una societat on els poetes, els filòlegs o els coreògrafs s'hagin de trobar abocats a obrir una botiga de 'cupcakes' o a vendre bosses de ganxet per a mirar de subsistir. Jo no vull contribuir a l'estatística que diu que en aquest país el 85% de les noves empreses han de plegar durant els primers cinc anys de vida, justament perquè emprendre per necessitat i sense vocació no ens fa bons emprenedors, sinó pobres infeliços.


I ja tornem al començament: com que les reformes laborals no s'han fet per a crear ocupació --o què ens pensàvem?-- el missatge que toca potenciar ara és que te l'has d'inventar tu, la feina, tros de gandul, que ja ets prou grandet perquè l'estat t'hagi de treure les castanyes del foc. Els nostres administradors suprems deuen fantasiar que si tots els contribuents ens inventem el lloc de feina, s'haurà acabat aquesta murga de la desocupació bananera que dóna tan mala imatge a Europa i al món. En fi, que ens demanen que nosaltres fem gratis allò que no saben fer ells ni cobrant: posar imaginació, talent i valentia per aixecar un mercat laboral enfonsat.

Editorial