Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

11.05.2014

Sebastià Sastre i Papiol

Ho recordo com si fos ara. El cinc de febrer de l'any 2013 jo era al menjador del pis on vivia, a Brooklyn. Enganxat a la pantalla de l'ordinador mirava emocionat la intervenció d'Ada Colau al Congrés dels Diputats espanyol. L'havien citada com a portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Sola i valenta davant els legisladors, els va dir a la cara que la crisi no era una crisi, que era una estafa. La seva intervenció és, amb permís de Mònica Oltra, el discurs més potent que hagi sentit mai. Mentre l'Ada Colau anava xerrant, aportant dades i coneixement des del terreny, jo anava assentit amb el cap. Un cap cada vegada més cot, més cot, fins que unes enormes llàgrimes em van baixar galtes avall. Aquella dona valenta, digna, molt preparada i gens demagògica, feia el que jo, i la resta de la premsa, no havíem fet abans: informar, posar llum damunt la foscor, i assenyalar amb el dit els culpables que milers i milers de persones es quedin sense casa. No només plorava d'emoció. Com a periodista, plorava de vergonya.


Els mesos següents la maquinària es va posar en marxa i de puta a etarra, de gorda a subvencionada, a Ada Colau li han dit de tot. No vull ni saber els telèfons punxats que deu tenir ni els policies que li han fet seguiment. Ada Colau, va seguir endavant. Manifestacions, pressió als polítics, tancades dins oficines bancàries, detalladíssims informes tècnics i la farragosa feina d'anar a Tele 5 a donar la cara sense embrutar-se en el fang. Anys després, l'Ada Colau deixa de ser la portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. En una carta aquesta setmana ha dit que plega. Però no ha dit adéu. Ha dit que continuarà com a militant de base, però que és hora del relleu. Podem dir, doncs, que l'Ada se'n va, ni que sigui una mica, però el desastre es queda. Concretament el desastre de Sebastià Sastre. Sebastià Sastre i Papiol.


Sebastià Sastre i Papiol és l'home que poques setmanes abans de la intervenció d'Ada Colau al Congrés es convertia en membre del Consejo General del Poder Judicial. Ell, un dels homes de confiança d'Isidre Fainé. Ell, amb vint-i-cinc anys d'experiència als serveis jurídics de la Caixa (pdf), es convertia en membre de la sala que havia de jutjar els bancs en el cas de les preferents. L'òrgan on s'haurien de jutjar en darrera instància els bancs. Jutges i revistes jurídiques van posar el crit al cel: com permetem que l'home de confiança d'Isidre Fainé sigui qui hagi de jutjar, arribat el cas, Isidre Fainé? I si resulta que ha de jutjar Emilio Botín, què faria ? Exmembres dels serveis jurídics dels bancs, jutjant a bancs? No és un cas flagrant de jutge i part? Què passarà el dia que Sastre hagi de jutjar un cas de preferents, ell que les havia defensat? Doncs el dia va arribar i el senyor Sastre es va abstenir. Sastre va al·legar que havia treballat a la Caixa, no podia jutjar aquests casos. De què ens serveix, doncs, tenir jutges al Tribunal Suprem que quan s'han de jutjar les actuacions dels bancs s'abstenen (en el millor dels casos )? Quin desastre és aquest?


Aquest és el desastre que Ada Colau ens ha ensenyat a mirar de cara. Llarga vida a l'Ada Colau i la PAH. Sou llum i esperança del camí, mirall pel periodisme i energia per les venes. Molta sort, senyora.

Editorial