Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

08.05.2014

Godot, el regal de Raimon, un ase, una pastanaga i la Tercera Via

Recordeu allò de la pastanaga i l'ase? Podria ser una bona metàfora d'això que tenim per costum d'anomenar la 'tercera via'. Però em fa l'efecte que tots sabem què és i com és una pastanaga i, en canvi, ningú no sap què carat és la tercera via. Hom s'hi ha referit també amb les sigles OPNI --objecte polític no identificat--, però tampoc no m'acaba de fer el pes, per bé que s'ajusta més a la imatge que en tinc que no la pastanaga.


Si bé la pastanaga serviria per a ensibornar un ase i fer-lo caminar, la tercera via cerca justament l'efecte contrari: és un giny pensat i creat per frenar l'ase. Els qui la defensen voldrien que l'ase s'aturés i tornés a preocupar-se tan sols per la menjadora --el peix al cove, en terminologia de temps passats. I l'OPNI té un component de fascinació que no em lliga amb l'artefacte en qüestió. No se sap exactament per què, però tots els ovnis que hem estat capaços d'imaginar tenien la facultat d'enlluernar. I, permeteu-me tota la sinceritat, això de la tercera via no fascina ni enlluerna sinó els propis defensors, que em fa l'efecte que, ells sí, han quedat encegats.


Em costa molt d'entendre que es pugui mantenir una martingala política durant tant de temps sense concretar-ne el contingut. L'experiència acumulada ens demostra que Catalunya tan sols té dos camins reals i assequibles: la independència o la dissolució dins d'Espanya. El primer pot ser complicat, però el segon és desolador. I totes les opcions intermèdies que es vulguin defensar han d'anar acompanyades d'alguna prova que demostri que són factibles. Altrament, no poden ser ateses com a opcions vàlides. La martingala de la tercera via tan sols s'aguanta perquè alguns poders --com més va, més febles-- s'esforcen a inflar-la.


Els dubtes i la indecisió són sempre saludables. Joan Fuster, català de Sueca, defensava sempre l'escepticisme com a medecina contra les veritats absolutes i les realitats indiscutibles. Però qui coneix Fuster o els seus escrits sap que mai no hauria acceptat que la conseqüència de l'escepticisme fos la paràlisi. Del xarop de l'escepticisme, se n'ha d'administrar la dosi justa per a evitar-ne els efectes secundaris: paràlisi, rodament de cap, confusió o apatia. I aquesta setmana, un deixeble de Fuster, el cantant Raimon, català de Xàtiva, ens ha dit que no n'està convençut, d'això de la independència, per bé que troba que tots els arguments són en aquesta banda. Aplicant les ensenyances del seu mestre, Raimon és escèptic. I que algú que ha estat la veu col·lectiva del poble durant tants anys es mostri escèptic és, ara per ara, un regal caigut del cel. Deixeu que m'expliqui.


Els independentistes estem tan convençuts que la independència és l'únic camí que podem cometre errors colossals. Totes ens ponen: les enquestes, l'absència d'arguments del bàndol contrari, l'exemple d'Escòcia, el lideratge polític, etc. Però si Raimon no n'està convençut és que falla alguna cosa. I si alerta de les conseqüències de la independència de Catalunya per a la resta de Països Catalans és que potser hem esquivat un debat que calia fer sense por. Per mi, una de les lliçons del 'cas Raimon' és que no és bo d'evitar els debats incòmodes. Que una societat que vol esdevenir responsable de si mateixa no ha de tenir por de debatre-ho tot, especialment els aspectes més coents. És allò de deixar que la bola es vagi fent grossa per no haver volgut agafar el problema de cara.


Lliçons a banda, l'exposició de Raimon també apunta a l'absència d'alternativa. És ben evident que ell no desitja de cap manera la dissolució de la catalanitat a Espanya. De fet, aquesta ha estat una de les seves innegables lluites: 'Cante les esperances i plore la poca fe.' Raimon expressa amb naturalitat la perplexitat arran de la dicotomia que comentava suara: independència o dissolució. I la perplexitat no és per la necessitat de decidir-se o decantar-se, que ell justifica i defensa, sinó per aquesta absència d'alternativa real. És a dir, per la constatació de la inexistència d'una tercera via.


Començava aquest escrit descartant la metàfora de la pastanaga que enganya un ase perquè mai no la podrà atènyer. Els defensors de la tercera via no volen que l'ase avanci (objectiu prioritari de la pastanaga), sinó que la bèstia s'aturi. L'estratègia de la tercera via és deixar Catalunya en espera. I això em recorda la situació dels amics Vladimir i Estragó, els dos vagabunds que esperen Godot asseguts al marge d'una carretera, vora un arbre, a la famosa obra de Samuel Beckett.


'Tot esperant la tercera via' ens mostra un Vladimir Duran i un Estragó Navarro que esperen l'arribada d'algú que no arribarem a conèixer mai i que no els passarà pas a recollir. Però ells esperen un dia rere un altre que arribi la tercera via. No se'ls acut pas, de cercar el propi camí. No hi pensen, a fer camí en una direcció o en una altra. Ells esperen que arribi qui hagi d'arribar… També tenim els nostres Pozzó, el cruel, i Lucky, el seu esclau. També tenim el nen que cada horabaixa ens anuncia que la tercera via no arribarà avui, però que demà segur que sí. Tots esperen Godot, però Godot no arriba ni arribarà mai. I la tercera via, tampoc.


D'interpretacions d'aquesta obra, se n'han fetes moltes. Beckett va deixar la incògnita sense resoldre. Perquè, en el fons, el fet important no és qui era Godot, ni per què no arribava mai, sinó què impel·lia els quatre personatges a esperar-lo indefinidament en comptes de fer el propi camí. La gran pregunta existencial era: per què no prenen la iniciativa i deixen d'esperar? Què porta l'home a cedir la tutela de la seva vida?


 


'Els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen; de vegades les depuren. I res més. D'altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l'odi, ni a la resignació, ni a la indiferència' (Joan Fuster).

Editorial