Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Joan-Lluís Lluís

28.04.2014

Aquest Raimon desdibuixat

Admiro profundament Raimon. Una admiració que va començar als anys setanta, quan, jove adolescent, vaig comprar-me 'Diguem no', un dels seus discos editats a França, pel segell Le Chant du Monde. Raimon és un cantant amb una força excepcional i una dimensió intel·lectual poc freqüent en el món de la cançó, en la llengua que sigui. Per això, doncs, em sembla d'una enorme pertinència que li hagi estat atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Per què, però, l'alegria provocada per la notícia d'aquest atorgament sembla tenyida, tossudament, d'amargor? Per la seva absència, segurament. La seva absència, o quasi absència, d'aquest moment històric que viu Catalunya.


No sóc el primer a exposar públicament la mena de dolor malenconiós que origina l'absència de Raimon, l'absència d'algú que sembla indispensable per a la construcció d'un paisatge sonor però també ideològic i sensible propi a les terres catalanes. Em sembla claríssim que des de la mort de Franco, mai Catalunya no havia necessitat tant la presència de Raimon, d'un Raimon que encari amb tots nosaltres aquesta època que vivim i li doni, a través de les seves cançons, un valor afegit. I justament ara no hi és. O hi és tan sols desdibuixat. Cada artista, és clar, és lliure de parlar o de callar, però l'artista de combat que evita un combat pot fer mal, a desgrat seu, a qui esperava la seva activa complicitat.


No tinc cap dubte sobre l'honestedat i el rigor intel·lectual de Raimon, i vull suposar que en el seu cas el silenci deu ser també un silenci de reflexió. En les entrevistes parla una mica d'aquesta qüestió, amb una mena, sembla, de reticència. Per exemple, al Temps de fa poques setmanes deia: 'Que la solució siga estrictament la independència, tampoc ho tinc jo clar. No he estat mai independentista perquè mai m'ho havien posat davant, però no sé si és la millor solució en les circumstàncies actuals. Com s'està plantejant el tema hauria de ser-ho, però tot açò es fa en un context no sols d'estat espanyol. Totes aquestes coses me les pose com a reflexió. El meu plantejament és intentar racionalitzar la situació per a mi, perquè a l'hora de la veritat sóc jo qui ha de votar.' Entenc que Raimon, aquí, pensa en veu alta, es qüestiona i dóna a veure el seu qüestionament. Però em desconcerta  quan diu no tenir clar que la independència no sigui 'estrictament' la solució, atès que en els afers humans mai res no és 'estrictament' la solució de res. No conec cap independentista que pensi que la independència seria el remei definitiu de tots els mals de Catalunya. Ara, al contrari, la no-independència sí que pot associar-se a l'adverbi 'estrictament': restar a Espanya, per Catalunya, seria 'estrictament' haver de sofrir un procés planificat de liquidació política, lingüística i mental. De manera que, entre dos futurs, no veig cap possibilitat de dubtar, perquè si bé la independència obriria molts interrogants, la no-independència els tancaria tots.


Entenc que Raimon miri el procés de Catalunya com a valencià --'Jo no he deixat mai de ser valencià. Aleshores ho mire des d'aquesta consciència meva', va dir, al Temps. És un valencià, però, que fa moltes dècades que viu a Catalunya i que, per tant, m'atreviria a dir que no té més remei que decidir també com a ciutadà català. I per això el trobo a faltar. Trobo a faltar la força que tindrien les seves cançons aplicades a la revolució pacífica protagonitzada pel poble de Catalunya. I em sembla inconcebible que al final, entre llibertat i liquidació, entre independència i digestió pels sucs gàstrics espanyolistes, no es proclami obertament en favor de la llibertat i de la independència. Diguem sí, Raimon.

Editorial