Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

20.02.2014

La imparable decadència de l’antic règim

S'ha acabat el joc que semblava etern: reivindicar i acotar el cap. Les rebaixes catalanes s'han acabat. Espanya no se'n sap avenir. De fet, no s'ho creu i actua com si no hagués canviat l'esquema. Espanya sap que al final Catalunya sempre acaba reculant. I vol guanyar. Es vol imposar com ha fet sempre. Sense jugar. 'Veniu a presentar el vostre projecte al congrés espanyol', ens diuen. 'Ja veureu com torneu a la vostra estimada terra amb la cua entre cames una vegada més', pensen. S'ho imaginen així i els sembla veure-ho clar, perquè és així com ha estat sempre. Bé, si mai un català ha plantat cara, li han tallat el coll i no se n'ha parlat més. 'Veniu... veniu al congrés...'


Ostres. Però pensem que aquest joc, aquest mal vici, ha causat comportaments patològics que ara costen molt d'eradicar. La resistència a canviar pot ser molt forta. Quan algú ha viscut a costa de les penes d'altri i ha acabat construint un discurs autojustificador és molt complicat de trencar la inèrcia. 'Tan bé com estava i ara em volen fotre la vida enlaire!' La resistència a canviar, a voltes, esdevé patètica; a voltes, ridícula. T'has passat la vida predicant una estratègia que era la bona, que era imbatible i que sempre reeixia; una estratègia que ara fa figa. El relat no acompanya. La gent ha pres la decisió de decidir i d'anar molt més enllà. I tu, després de tants anys de ser el guanyador absolut, ara ho perds tot. Desolador. De molt mal pair. Quin trasbals.


Els defensors d'aquell mal joc hi són... Els podem veure, es fan sentir i defensen sense manies la seva parcel·la. Es neguen a acceptar els signes del temps. Es van riure de nosaltres, els independentistes... Ens van ridiculitzar perquè érem uns arrauxats. No en sabíem, de política. Que no arribaríem mai enlloc, deien. Anàvem destinats al fracàs. I no. No ha anat així. I no deu ser fàcil d'acceptar que aquell que vas escarnir ara sigui de la majoria. Que el temps li doni la raó, si tu la tenies tota. Deus sentir una fiblada d'impotència indigerible.


Són els fills de l'antic règim. Van manar, van pensar i van decidir el nostre futur. Ho tenien tot calculat i eren els reis de la festa. Eren uns visionaris: sabien endevinar el futur que ells mateixos volien imposar. Pactar, pactar, pactar, pactar... acatar, acatar, acatar... obeir, sotmetre's i reverir. Aquest era el camí. L'encaix. Tot havia estat pensat i decidit. Però de sobte, els il·luminats han tingut un cop de sort i... pam! De cop i volta, el país ha decidit de fer el seu camí i deixar enrere el mal vici que anava tan bé a alguns. 'Com pot ser que els talibans m'hagin passat la mà per la cara i el temps els hagi donat la raó?', pensen.


L'antic règim s'ha acabat. N'hi ha que encara refusen d'acceptar el nou futur. Tenien poder, tenien influència, però ara s'adonen que tan sols els queden els diners, algun palauet i una pompa que no se l'acaben. No s'adonen que fan un paper d'estrassa quan encara pretenen donar-nos lliçons. Ells que no n'han encertada ni una des de fa anys. L'endemà de les últimes eleccions encara en donaven, de lliçons. El procés era mort i enterrat, deien. I és que hi ha rutines que costen molt de canviar. Els fills de l'antic règim malden per salvar la barraca. Però el rei ha caigut i la decadència és imparable. No els volem cap mal. Farien bé d'acceptar l'adveniment dels nous temps. Aplegar les engrunes del règim perdut és una feina ingrata. Caure de tan amunt... fa mal.

Editorial