Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

18.02.2014

L’idioma dels unicorns

Sempre val la pena de llegir la premsa internacional per a agafar perspectiva del món: l'altre dia, per exemple, el prestigiós diari espanyol El Mundo explicava que la Belén Esteban, la princesa del (seu) poble, té un 'community manager' que li escriu els piulets de Twitter amb faltes d'ortografia 'per seguir l'estil de la diva'. Ve-t'ho aquí: un mitjà escrit que considera que escriure malament és un 'estil', posant-ho al nivell de les faldilles prisades, les botes camperes o la barba d'activista de la gihad.


Continuant amb el Twitter i els intel·lectuals, el mateix dia vaig ensopegar amb una reflexió del Kiko Rivera --de professió, fill de la Pantoja--, que piulava als qui li corregien les faltes: 'Els imbècils, en comptes de fixar-se en el significat, es fixen en els accents.' Per si cal dir-ho, l'accent de 'imbècils' és nostre, i la puntuació també. Acabarem l'abús als lectors d'aquest article apuntant que l'Esteban té vora vuit-cents mil seguidors i que el Rivera s'acosta al milió. No res: una mica de xifres després de tanta lletra.


Heus aquí una mostra de les petites catàstrofes que es pot permetre una llengua practicada per cinc-cents milions de 'voluntaris' i assumida com una unitat per una acadèmia única. I si no és tan així, ningú no ho farà notar, perquè se li giraria massa feina. Això deu ser la normalitat lingüística: que un parlant amb centenars de milers de seguidors pugui fer ostentació d'ignorar les regles bàsiques de la seva llengua i que el mastodont de l'idioma no en senti ni les pessigolles. Just al contrari de casa nostra, on l'orgull d'arruïnar el català sempre resulta una actitud fatal per a la supervivència de la llengua.


Amb el català en passa una de curiosa: deu ser l'únic idioma del món que, pel que fa a parlar-lo o a escriure'l, se'n ridiculitza l'excel·lència. I, per extensió, l'aspiració a l'excel·lència. Aquí, una Belén Esteban o un Kiko Rivera nostrats trobarien la més alta comprensió pel seu 'estil'. Els catalanoparlants el consideraríem espontani, humil, proper al carrer, i correríem a defensar-lo davant l'atac dels perepunyetes torracollons i lletraferits que gosessin aixecar-hi un dit: 'Ei, però a tu què et passa, talibà de merda? T'ha de venir d'un accent?, d'un pronom feble?, d'una coma? Que el Kiko i la Belén no són filòlegs, eh!, que són gent del carrer!'


Aquesta és la feblesa del català: que fins i tot els parlants el considerem de segona. La nostra tolerància perquè ens el corregeixin és molt minsa --encara gràcies que el fem servir!-- i defensem a mort el nostre 'estil' perquè, com diria el mestre Kiko, allò que importa és el què i no pas el com. Entono el 'mea culpa': d'això, el meu sant corrector en pot donar fe.


Així és el país on les cartes de restaurant sense faltes són una raresa darwiniana. Aquí podem penjar alegrement un rètol que digui '30% de desconte' --total, ja s'entén--, però sempre ens semblarà inadmissible d'escriure-hi '30% de desqüento' o '30% of': abans acudirem al cosí d'Albacete o a la filla de Londres, o al diccionari!, per a evitar el ridícul. Als mitjans de la immediatesa, els correctors i assessors lingüístics --en desconec la situació-- sembla que s'hagin tornat un luxe, i els luxes no són benvistos en temps d'estretors. La conseqüència és que, als parlants del carrer, se'ns nega el contacte pràctic amb l'excel·lència i, per tant, l'oportunitat de comprovar que el català que ens han ensenyat a l'escola és real, que no és cap invent, que no és l'idioma dels unicorns. En canvi, per a tractar-lo malament, ens sobren els referents.

Editorial