Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

23.12.2013

Tenim una llum al cor

He de reconèixer que no m'és fàcil d'explicar certes coses a la meva filla de quatre anys. És una minyona molt espavilada i sempre va un pas més enllà d’allò que et sembla que li tocaria per l'edat que té. I quan toca parlar d’aquells temes delicats –la mort, la violència, les guerres, l'amor, tenir fills, el sentit de Nadal…– em passo una bona estona rumiant com li hem d’explicar i com s’ho prendrà si li diem d’una manera o una altra. Però quan és el moment, sembla que m'ajudi i és ella qui ho resol amb una frase màgica.

Enguany li hem hagut d'explicar algunes morts. I d'entrada penses en el recurs de dir que aquella persona ha anat al cel. Però els nens d'aquesta edat encadenen preguntes sense parar fins que troben una explicació racional o plausible. És aleshores quan posen a prova la teva capacitat de respondre i de ser coherent. Una d'aquestes converses sobre la mort d'un familiar jove em va deixar atordit uns quants dies. Després de moltes explicacions i totes les precisions que va demanar –sempre vigilant de no deixar-la angoixada–, em va demanar quan em moriria jo. 'No ho sé', li vaig dir d'entrada. 'Però falta molt o poc?', em va demanar amb molta naturalitat. 'Espero que falti molt. Jo encara sóc jove i el més normal és que em mori quan ja sigui un avi molt gran', vaig mirar de calmar una preocupació que no ha de tenir. 'I quan et moris ja no et podré veure més?', volia saber. 'Podràs pensar en mi i recordar totes les coses que fem junts.' 'Però no sabem quan ens morirem, oi?', va insistir. 'No, filla. No ho sabem. Però no pateixis que encara falta molt.'

Diria que va quedar tranquil·la amb les explicacions. Però jo vaig passar uns dies capficat i una mica trasbalsat. De tant en tant penso en la mort, la meva. I penso sobretot en ells, els meus fills, i en si acceptaran la meva mort. Miro de pensar-hi poc. Seria un malviure. Però aquella conversa i la interrogació directa, natural i sincera d'ella em va commoure.

Aquests dies, amb l'adveniment del Nadal i de tots els seus misteris, les converses plenes de preguntes han tornat. De fet, no desapareixen mai, però n'hi ha de més fàcils de respondre que d'altres. Les converses de Nadal posen a prova les pròpies creences. No m'agrada pintar aquestes converses de màgia i colors brillants a tort i a dret. Però tampoc no tinc cap dret de desfer el misteri d'aquestes festes i el sentit religiós que tenen.

El meu debat interior sobre la fe el tinc una mica aparcat. Bé, aparcat no seria la paraula. És un debat viu però sense resultat final. El visc com una pròrroga eterna que no aconsegueixo desempatar mai. Això em fa més difícil explicar a la meva filla què és el Nadal i per què hi passa el que hi passa. Aquests dies hem llegit contes sobre la vida de Jesús. A l'escola també li han explicat coses i en alguns passatges ella s'avançava i ens explicava que el van matar en una creu amb uns claus clavats a les mans i als peus (anar a veure els pessebres amb l'àvia també ajuda a entendre moltes coses…). La seva cara expressa la molta indignació quan ho explica, perquè la sorprèn que li fessin això després d'haver dedicat tota la vida a ajudar els altres. Els nens tenen un sentit de la justícia molt transparent i valuós que cal cuidar i preservar.

Aquesta nit passada, després de llegir un conte de Nadal, m'ha explicat que tots tenim una llum al cor. Ha precisat que no era una llum de veritat, de les que poden cremar, sinó una llum que ens ajuda a veure-hi, fa que ens portem bé i ens diu que hem d'ajudar els altres.

El meu debat interior sobre com li hem d'explicar les tradicions religioses no queda resolt. Jo no sé què crec exactament i, per això, em costa explicar-li tots aquests misteris. Però aquesta nit, com va passar parlant de la mort, m'ha ensenyat que pot entendre el sentit profund de les coses i és això el que la deixa més tranquil·la. Jo passaré aquest Nadal pensant en la llum que portem al cor i observant discretament com aquesta llum li fa brillar els ulls. De moment, mentre continuï l'empat etern dels meus debats de fe, aquest serà el sentit de Nadal.

Que passeu un bon Nadal i cuideu els infants.


 


Us convido a escoltar aquesta magnífica cançó de Nadal cantada pel King's College de Cambridge, 'Ding Dong Merrily On High':



I si us ha agradat, podeu escoltar un concert sencer ací.

Editorial