Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

02.12.2013

El servei d’intel·ligència de Catalunya

El servei d'intel·ligència, en termes estrictes, és la recol·lecció d'informació i dades, l'anàlisi d'aquestes dades i la producció d'estratègia a partir de les conclusions extretes. Em sap greu si desfaig la fantasia que alguns podien tenir sobre les operacions secretes, els assassinats selectius, els sabotatges, la infiltració en organitzacions dissidents i els espies en missions perilloses a tot el món. Però cal diferenciar els serveis d'intel·ligència dels serveis secrets o dels grups d'intervenció especial, policíacs o militars. Si bé és cert que de vegades algunes d'aquestes tasques les fa una mateixa institució, cada cosa és cada cosa. Intel·ligència, espionatge, seguretat i defensa són àmbits que s'encavalquen, però no diferenciar-los ens pot menar a errors d'interpretació.


Per exemple, podem comparar la feina d'un servei d'intel·ligència amb la del departament de risc d'una empresa o d'un banc. Tenir el màxim d'informació de qualitat per a estudiar-la i prendre decisions estratègiques amb tot el coneixement possible del context i les condicions, i amb capacitat d'anticipació, és un objectiu lògic i raonable. Una família o un individu –amb un grau de racionalitat mínim– bé miren d'informar-se tant com poden abans de prendre cap decisió important. Doncs és lògic i raonable que també ho facin els governs, i amb un alt grau de professionalitat. Oimés si es tracta de prendre decisions que afecten els ciutadans, la seva seguretat i la gestió de diners públics.


Catalunya no té servei d'intel·ligència. El govern té serveis d'anàlisi i prospecció, de documentació, d'estudis d'opinió… però no té cap servei que es dediqui sistemàticament a produir intel·ligència per a oferir als governants el mapa de navegació per a cada situació que han de resoldre. I això és un dèficit inassumible per a un país que vol ser un estat i que no vol fracassar en l'intent. Tenir cultura d'estat vol dir que quan un governant ha estat elegit ha de ser assistit de tot el suport necessari per a prendre les millors decisions en qualsevol matèria, i també en seguretat. Perquè un dels objectius principals de la democràcia és el bon govern. En canvi, aquí sovint tenim una mentalitat d'estat esquifida i sembla que l'objectiu més noble sigui dificultar la presa de decisions del govern per poder-lo criticar i ensorrar. Som així. Tants anys sense estat o –cosa pitjor– amb un estat en contra, ens han habituat a fer-nos la traveta a nosaltres mateixos. No siguem petits: un poble ha de voler que el seu govern –sigui del color que sigui– prengui decisions encertades. Governar, especialment en l'àmbit de la seguretat, no ha de ser jugar a trencar l'olla.


Qualsevol lector informat en qüestions de seguretat sap que Catalunya és un territori amb una implantació de la màfia i el crim organitzat internacional de primer ordre. Tan sols cal fer un cop d'ull al llibre 'Gomorra catalana' del periodista Joan Queralt o llegir i escoltar les entrevistes que s'han fet a Roberto Saviano per saber fins a quin punt la costa dels Països Catalans és el teatre d'operacions del crim internacional. I tampoc no cal gratar gaire per descobrir que Barcelona és un niu d'espies i d'agències d'intel·ligència com a espai geoestratègic vital que és del crim organitzat, però també del terrorisme global i, sobretot, del gihadisme (podeu informar-vos amb precisió en aquest llibre de l'analista de Jofre Montoto: 'Gihadisme. L'amenaça de l'islamisme radical a Catalunya'). És a dir, crim organitzat i mafies, per una banda, i gihadisme, per l'altra, fan de Catalunya i els Països Catalans un espai de màxima prioritat per a l'anàlisi d'intel·ligència i la prevenció en segurtat.


Insisteixo, si tractéssim d'espionatge, de serveis secrets o d'operacions especials militars caldria parlar-ne d'una altra manera. Tampoc no pensem que l'estat català s'inventarà la sopa d'all i podrà instaurar un model de seguretat estratègica nou, insòlit. D'una altra banda, també caldrà que tinguem eines per a defensar-nos dels potencials atacs forasters i per a defensar els interessos del poble de Catalunya. Però d'això caldrà parlar-ne en un altre moment. Avui centrem-nos en la sorpresa d'observar que es posa en dubte la necessitat d'un servei d'intel·ligència que faciliti al govern la presa de decisions encertades i la capacitat d'anticipar-se als problemes.


Ep! Que no s'exalti ningú! És evident que també han de quedar ben definits els límits de l'actuació de la intel·ligència i, especialment, dels procediments d'obtenció d'informació i de dades. Cal respectar el dret de privadesa i la llei de protecció de dades personals. En això també s'hauran de seguir els models més avançats d'intel·ligència. De fet, els serveis que han tingut comportaments poc adequats respecte dels ciutadans han perdut la confiança necessària del seu poble. I els qui hi entenen, saben que la confiança de la ciutadania i el respecte dels principis democràtics són fonamentals per a l'èxit en la seguretat de qualsevol país.


En conclusió, dotar el govern de material d'intel·ligència és voler el millor futur per a Catalunya i, sobretot, per als catalans. El nou estat haurà de menester una ciutadania crítica, una oposició estricta, uns mitjans amatents i un govern eficaç. De vegades, tinc la impressió que volem un país petit i reduït per a no haver-nos d'esforçar gaire a assumir la nostra responsabilitat ciutadana o professional. L'adveniment d'un estat ens ha de servir a tots per a 'saltar de pantalla', guanyar gruix, pujar de nivell, reforçar l'exigència i abandonar la mediocritat i l'autoengany.


A la Catalunya independent, el govern haurà d'assumir unes responsabilitats molt més altes, més difícils i més perilloses. Tot plegat serà un fracàs si nosaltres, els ciutadans, els periodistes, els empresaris, els científics, els sindicats, els professionals, no assumim també una part d'aquesta responsabilitat i creixem i ens comprometem encara més com a servidors del nostre poble. El desafiament és per a tots i caldrà que siguem millors que no som ara. La llibertat és responsabilitat i exigència.

Editorial