Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

01.12.2013

Un model antic

'Papel Mojado: la crisi de la prensa y el fracaso de los periódicos en España' (Editorial Debate, 2013) és un llibre que explica quatre grans diaris de l'estat espanyol: El País, Público, La Vanguardia i El Mundo. L'obra ha estat coordinada per Pere Rusiñol, ex periodista del diari El País i actualment coordinador de la seriosa secció Reality News de la revista Mongolia. De fet, el llibre neix de la secció.


Aquests dies he llegit el capítol dedicat a La Vanguardia. Aquest capítol és, de fet, un capítol gairebé dedicat exclusivament a Pepe Antich (1955), director del diari des de l'any 2000. Destaco tres de les coses que explica el llibre. Cito textualment:


Primera:' A finals de la dècada dels anys vuitanta, quan Jorge Fernández Díaz dirigia el PP a Catalunya, Antich, que cobria la informació del partit per El País, rebia periòdicament sobres amb gratificacions, sovint en efectiu, segons han explicat detalladament fonts coneixedores de les tripes comptables de la formació. Aquestes atencions, subratllen les mateixes fonts, eren especialment suculentes coincidint amb les campanyes electorals (..)i podien arribar a sumar l'equivalent a mitja mensualitat de El País'.


Segona: 'En ple auge de la cultura del 'pelotazo'', el periodista també solia rebre misterioses trucades a la redacció d'El País, després de les quals deixava tot el que estigués fent i davant l'atònita mirada dels seus companys realitzava, com si es tractés d'un broker amb informació privilegiada, trucades ordenant a crits la compra o venda d'accions de determinada companyia cotitzada'.


Tercera: Antich apareix en el cas Treball, el finançament irregular d'Unió Democràtica de Catalunya. Segons es diu hi ha una conversa enregistrada entre dos dirigents d'Unió amb constants referències al 'periodista Pepe'. El llibre dóna per fet que parlen d'ell, d'Antich. Els dos dirigents parlen d'una organització dita Fecea, que s'encarregava dels viatges de Duran i Lleida i un li diu a l'altre: 'Fecea pagava el bitllet, però no se'l quedaven com a comprovant, el donaven a Pepe, i feien el mateix amb la factura de l'hotel. Entens per on vaig? (...) A banda del que li donaven cada mes i a banda de pagar-li la declaració de la renta, els viatges, la seguretat de la casa, l'aire condicionat, les cortines, etcètera'. Aquests diners, s'insinua en el llibre, Antich els cobrava a canvi de silenci sobre el cas. Que no se'n parlés, o només mínimament, a La Vanguardia: 'Pedro J s'apropa al poder fent allargar les notícies amb grans i escandalosos titulars. Antich ho fa no publicant les notícies o llançant-les a la categoria de breus'.


També es diu que una de les màximes d'Antich és la següent: 'Publicar el mateix que la resta, però l'endemà i en petit'. Si jo fos professor de periodisme dedicaria una classe sencera a aquest frase.


En fi, el llibre fa un repàs de l'home des que té uns quaranta anys, quan treballava a El País, fins ara, que en té prop de seixanta i dirigeix La Vanguardia. I es fixa en una paradoxa: Antich és l'home que rebia diners del PP al diari a El País. Antich és l'home de José Maria Aznar a Barcelona (a Madrid, Pedro J). De fet, Antich va ser nomenat nou dies després de la majoria absoluta i a petició d'Aznar. Doncs va i resulta que Antich és l'home que va recolzar el projecte independentista de Mas d'una manera total i definitiva durant les eleccions de l'any 2012. Aquí el llibre fa un repàs de les estretes relacions de La Vanguardia amb el poder de Madrid i gairebé t'obliga a preguntar-te: Com és que no cau, tot i el seu atreviment independentista? Si Aznar va fer un trucada per nomenar-lo, no pot fer ara algú una trucada per fer-lo caure? M'arriba una resposta: Antich és una mena de Bárcenas. Si ell cau, cauen molts.


Però a mi, ingenu, en el fons no m'agrada preguntar-me perquè no cau. M'agrada preguntar-me, en el fons, perquè ha arribat tant amunt. 


Publicat fa mesos, és d'abans d'estiu, trobo que se'n ha parlat molt poc d'aquest llibre. Trobo com un silenci espès. Jo el recomano, tard per gandul, però molt vivament.

Editorial