Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

21.10.2013

Catalunya no és cap empresa de Florentino

Dels insults que rebem periòdicament els catalans, al 'top-ten' de la setmana passada hi posaria el de Joaquín Leguina, ex-president de la Comunitat de Madrid. És aquell que, en referència als nou mil milions que deu l'estat espanyol a la Generalitat, fa així: 'Home, doncs els podem pagar si callen d'una vegada.' Com a insult és una mica llarg, però és que val el doble.


Val el doble, primer, perquè ens fa entendre que si no ens tornen els nou mil milions no és pas perquè l'estat no els tingui –recordem-ho: 'els podem pagar'--, sinó perquè no li surt dels pebrots; i segon, i més humiliant encara, perquè pressuposa que la dignitat dels catalans sempre té un preu, i que només els cal tancar l'aixeta i esperar que els supliquem un got d'aigua amb interessos i de genollons.


Respecte del primer punt, no cal fer-hi més voltes: tothom sap que si Catalunya, en lloc de ser un territori pidolaire i torracollons, fos una empresa de Florentino, o un banc, o una divisió del Glorioso Ejército Español, o un poble de Zamora de vint-i-vuit habitants sense estació d'AVE, la qüestió dels milions la tindríem solucionada.


El segon punt tampoc no té secret. Aquests dinosaures parlen esperonats per inèrcies passades. Ens hem venut la dignitat durant tants anys que molts encara es pensen que aquesta vegada només és qüestió d'oferir-nos un nou preu de mercat, espolsar-se les mans i problema resolt. Això, que hi hagi gent que ho pensi a Espanya, mira, no seria la primera fantasia de què viuen. Però que hi hagi gent que encara ho pensi al Principat, és que a mi m'ho han explicar amb coloraines i PowerPoint.


Penso, per exemple, en aquests empresaris que organitzen ponències sobre 'la situació actual' i que les escolten amb el rostre ombrívol, el front lluent i unes bosses de pam als ulls. Que xiuxiuegen en cercles reduïts i branden el cap perquè aquesta vegada no entenen què falla, per què al final no hi ha hagut 'el gest' de Madrid, per què no els ha arribat 'l'ofertón' del Gobierno, per què, per què, per què. Són els qui tenien l'esperança posada en la pre-defenestrada Sánchez-Camacho, i que ja només els queda confiar en el cinturó de dinamita d'en Duran.


Home, jo no he estudiat en cap escola de negocis, però m'atreviria a donar-los una pista: si revertir la independència fos qüestió de diners, no els caldria patir tant. I encara un consell, des d'arran de terra: assumiu-ho. Ja sé que quan tens un negoci, posem per cas, de rodets fotogràfics, t'agradaria que mai no s'hagués inventat la càmera digital. Ja sé que quan tens clients, posem per cas, a Espanya, voldries que Espanya fos un mercat i no cinquanta-un, i que per tota l'eternitat poguessis anar d'hotels sense haver d'estudiar idiomes. La vida còmoda, sí. Jo també vull xocolata amb xurros.


Doncs no podem anar contra l'evolució humana. La vida és canvi. Se li'n fot l'Íbex-35. De manera que res, si la filosofia no s'entén prou bé, ja us ho expliquen en el vostre idioma: els diners hi són --tat!--, però no els veureu --oooh!--. Intueixo un altre ball de mocadors sobre els fronts suats. Amics, els pantalons no es poden abaixar més avall dels turmells.


I per acabar, una última coseta: els qui ja no hi tenim res a perdre no us esperarem. El nostre boicot ja fa massa temps que va començar i, ara més que mai, un vot dels nostres val igual que un dels vostres. Compteu quants sou, ja que us agrada tant fer càlculs. Assumiu-ho, de veritat. No serà aquesta articulista pelacanyes qui us hagi de recordar allò de renovar-se o morir, i que saber adaptar-se als nous temps serà sempre un bon negoci.

Editorial