Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

18.09.2013

Cap a un conflicte obert amb l'estat espanyol

Com s'han cansat de repetir els qui hi entenen, el procés cap a la independència es pot fer de dues maneres: amb un pacte amb l'estat espanyol que possibiliti la consulta o sense pacte i tirant pel dret. Dins la primera fórmula --la més desitjable perquè elimina els costs del trencament--, hi ha cinc camins legals; en la segona fórmula hi ha ben poques opcions. Recordem quines són les cinc vies per a fer una consulta. 1) Referèndum autoritzat directament pel govern espanyol. 2) Cessió temporal per part d'Espanya de la competència per a convocar referèndums a la Generalitat (el cas d'Escòcia). 3) Reforma constitucional que atorgui a les comunitats autonòmiques la competència de fer referèndums. 4) Convocar la consulta amb la llei catalana de consultes en vigor i objecte de recurs al Tribunal Constitucional espanyol. 5) Convocar la consulta amb la nova llei de consultes no referendàries que prepara el parlament.

Després del no rotund de Rajoy a negociar un referèndum d’independència amb la Generalitat, totes aquestes vies semblen tancades i barrades. Les tres primeres són impensables a hores d’ara. A través de les dues últimes, hom considera que es podria arribar a un acord pel qual l’estat espanyol tolerés la celebració d’una consulta amb una pregunta molt indirecta, a l’estil de ‘Autoritzeu el govern de la Generalitat a negociar un nou estatus per a Catalunya?’. Evidentment, aquesta opció --que considero completament improbable-- seria un frau colossal als anhels del poble expressats amb tanta força i claredat a la Via Catalana de l’Onze de Setembre. El poble que es mobilitza diu clarament cada dia que vol votar la independència i no cap altra cosa.

Si aquestes cinc vies de pacte són tancades, què ens queda? Bé, abans de passar a una nova fase hem d’esgotar l'opció que teòricament encara depèn de nosaltres. Ens hem d’afanyar a provar la cinquena via. El parlament ha de tancar la llei de consultes no referendàries i provar de convocar una consulta abans que l’estat espanyol recorri al Tribunal Constitucional --un òrgan de confiança-- per suspendre-la. Cal fer-ho perquè mai ningú --especialment la comunitat internacional-- no ens pugui dir que no ho hem provat tot abans de tirar pel dret. I tornem a la pregunta que obria aquest paràgraf: una vegada tancades les cinc vies de pacte, què hem de fer? Doncs exactament això: tirar pel dret amb les fórmules democràtiques que tinguem a l’abast.

I quines fórmules democràtiques tindrem a l’abast? Bàsicament dues: un referèndum sense permís de l’estat --i, cosa pitjor, amb l’estat contra-- o unes eleccions convocades amb sentit plebiscitari. N’hi ha cap de preferible? Sobre el paper, el referèndum és la manera més clara i nítida de saber la voluntat d’un col·lectiu sobre una decisió concreta. Les eleccions --encara que hom els vulgui donar el caràcter plebiscitari-- sempre barregen unes altres qüestions, perquè no tan sols s'hi decideix una opció de futur, sinó que s’hi elegeix qui gestionarà, ni que sigui en un temps breu i delimitat, aquest futur.

Però, a la pràctica, un referèndum amb l’estat a la contra; amenaçant amb sancions i processos judicials els qui acudeixin a les meses electorals a fer de president, secretari i vocals; fent tancar col·legis electorals per la guàrdia civil; requisant urnes i paperetes; amb el boicot dels unionistes; o, encara pitjor, amb meses electorals que no es poguessin constituir en determinats nuclis urbans per l’absència dels membres... Amb tot això la legitimitat democràtica del resultat podria ser qüestionada per qualsevol observador internacional.

En canvi, la convocatòria d’eleccions és una competència exclusiva del president de la Generalitat, que pot exercir en el moment que consideri oportú i per les raons que consideri oportunes. Si l'estat suspengués unes eleccions convocades legalment rebria, davant la comunitat internacional, un cop definitiu a la seva autoritat sobre aquest conflicte. Impedir unes eleccions que s’han fet periòdicament des de fa més de trenta anys i que són una pràctica consolidada en el marc legal i institucional de l’estat espanyol seria una bogeria que difícilment es pot permetre l’Espanya rescatada. I, si bé no tenen la nitidesa en el veredicte popular del referèndum, no són pas menys democràtiques --com tan estúpidament he sentit defensar a alguns independentistes-- i poden obrir camí a una declaració d’independència des del parlament, l’òrgan més representatiu de la sobirania i la voluntat popular que tenim els catalans del Principat.

Hi ha ningú que es pensi que la comunitat internacional no avalaria un procés fet d’aquesta manera després d’haver exhaurit totes les vies possibles i impossibles del marc jurídic i constitucional espanyol? A partir d’ací, la pregunta clau és quin ritme és més adequat per al camí del conflicte obert i directe amb l’estat espanyol. Miraré de donar la meva opinió sobre aquest aspecte en un altre article. Però tinguem clar que no serà un camí planer i que caldrà superar esculls greus que posaran a prova la nostra capacitat de resistència i de sacrifici col·lectiu.

Editorial