Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

11.09.2013

Soldats d'una causa invencible

Pensar que des que el 1659 el Tractat dels Pirineus començava a enderrocar la catedral catalana, que han passat tres segles i mig, i que no hem abandonat l’abnegada lluita, és vertiginós. Cinquanta anys després de ‘perdre el nord’, el fatídic resultat de la Guerra de Successió ens deixava sense cap protecció com a poble. La pèrdua de les estructures de poder, les lleis i la incipient democràcia catalana ens deixava despullats nacionalment. I un cos sense cuirassa és un cos en perill constant. Contra tot pronòstic, contra tots els exèrcits i poders, contra totes les lleis, hem resistit i hem sabut preservar el caràcter de poble i de nació.

És el miracle català. Són molts pocs els pobles del món que han resistit tantes envestides durant tant de temps sense estructures d’estat. El miracle és encara més sonat si observem que 350 anys després ens situem en una nova casella de sortida i estem disposats a recuperar la llibertat perduda. Tan sols la perspectiva de tres segles i mig ja ens hauria d’ajudar a relativitzar els nervis temporals del temps present. Però l’important és ser conscients del privilegi que tenim de poder viure el gran moment del començament de la recuperació de la nació catalana en la seva plenitud.

Aquest privilegi encara pren més força si recordem els molts patriotes que després d’anys de lluita i d’empènyer quan feia més pujada, no podran ser-hi perquè la mort els ha segat la llibertat quan la tenien a tocar. Jo aquests patriotes els tinc molt presents en cada passa que fem en el camí de la independència. Tinc present els meus –el Joan, el Quim, el Miquel, la Cecília, el Pere, el Cala, la Manela, el Marc...–, però també molts d'altres que, més coneguts o menys, són els veritables responsables que siguem on som.

La nostra lluita la fem pensant en els nostres fills i els nostres néts. Els volem deixar un país millor de com el vam trobar. L’objectiu profund de cada generació no és cap altre. I en aquest moment, l’única manera de deixar un país millor a les generacions futures és la independència. Ara la farem del Principat. Però a continuació s’hi afegiran les Illes, el País Valencià, la Franja i el Rosselló. Com deia Joan Sales: ‘Si uníssim totes les terres de llengua catalana i les dotéssim de totes les funcions que caracteritzen l’estat modern, prou seríem una nació; no ho serem mai si ens limitem al territori de les ex-quatre províncies i no reconquerim totes aquelles funcions. El regional-separatisme em sembla una absurditat per no dir una inèpcia o, més clarament, una animalada.’

Avui fem la Via Catalana. Anirà del Voló a Vinaròs. Una cadena humana d’aquestes dimensions és un artefacte colossal que pot esdevenir el reclam mundial per a detonar del procés d’autodeterminació d’una part del nostre poble. La Via Catalana és un organisme extraordinari que, com tots els organismes, no existiria sense cadascuna de les cèl·lules que el conformen. I aquest és el gran missatge d’avui. Si ens sabem donar la mà per allò que ens uneix com a catalans, tindrem la força per guanyar la llibertat. Tots tenim una feina a fer. Tots som necessaris. Tinguem presents avui els que ens han portat on som i que ja no ho poden viure. Actuem com a soldats que som d’aquesta causa invencible: Catalunya.

Editorial