Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

04.09.2013

El poder d'un poble que, greument, ha escollit

El combat dels arguments en favor i contra de la independència podem guanyar-lo per dos motius: perquè tenim raó i per incompareixença del rival. Però el problema és que el partit que juguem no és tan sols un combat d'arguments. Si fos això rai, ja faria molts anys que l'hauríem pogut guanyar. La independència no l'atenyerem pel fet de tenir molta raó i una munió d'arguments. Tenir-los és fonamental, però no decisiu. Ens cal guanyar alguns altres combats en què, de bon principi, no tenim avantatge. El combat legal, el combat de poder i el de la influència. L'únic en què potser anem lleugerament avançats és el combat de majories, però caldrà comprovar-ho quan sigui l'hora de la veritat i tota la carn sigui a la graella –i no refiar-se dels indicadors de les enquestes, per més que puguin ser ben fetes.


Aquests combats no els pot lliurar tothom i tothora. Cadascun té els seus protagonistes i un temps particular. A nosaltres, la societat civil, ens toca combatre al front dels arguments i al de les majories, però també podem aportar el nostre granet de sorra al de la força, el poder i la influència. Com? La Via Catalana n’és un molt bon exemple. La cadena humana convocada per l'Assemblea Nacional Catalana ha servit i servirà, com és lògic, per a difondre les nostres raons en favor d'un estat català i per a sumar encara més gent al projecte independentista. Però és i serà una demostració de força, un avís del poder que té un poble quan no li deixen fer el seu camí, i una acció que omplirà titulars de diaris i minuts d’informatius de les televisions d'arreu.


Les cadenes humanes que s’han fet aquest estiu a les ciutats més importants del món demostren quin és el poder d’un poble que –com va dir el poeta de Burjassot– greument ha escollit i, després del seu silenci estricte, camina decididament. Curiosament, tinc la impressió que les cadenes humanes a l’estranger han tingut un fort impacte a casa; mentre que la cadena humana que farem l’Onze de Setembre tindrà molt d’impacte a l’estranger. I segurament aquesta és la tasca principal de la Via Catalana. L’any passat ens vam demostrar a nosaltres mateixos que teníem l’energia necessària per a fer el camí; enguany demostrarem al món que hem escollit i que ja no ens alimenten molles, que volem el pa sencer. I, gràcies a les extensions de la Via que es faran cap a Vinaròs i cap al Voló, a més de les cadenes que es faran a les Illes, direm que aviat voldrem un pa amb oli nacional.


Tan sols falta una setmana per a fer una de les coses més brutals que haurà fet mai un poble al món: unir un territori que vol la llibertat agafant-se les mans i cridant independència, que és com cridar dignitat. Ho van fer els països bàltics, van sorprendre el món i van obrir molts ulls plens de prejudicis. Ara ho farem nosaltres, els catalans. I, com que tenim la raó contra bords i lladres, prenent els mots del poeta d’Arenys, tothom qui hi participi enviarà un missatge ben clar al món: 'Ens hem alçat, en encesa espera, el meu poble i jo.'


 


(Valga'm Déu, val! De Celdoni Fonoll)


Catalunya, Catalunya,
valga’m Déu, val!
Catalunya, Catalunya,
esclava igual.
D’ençà que et va engrapar Espanya
i França igual,
veu i rostre t’esparraquen,
valga’m Déu, val!
Botiflers tens dintre casa,
mesells igual,
i grans dosis d’autoodi,
vergonyós mal.
Et degraden, ai, la llengua,
valga’m Déu, val!,
la cultura i la consciència
nacional.

T’han donat autonomies,
valga’m Déu, val!,
però et cal l’Autonomia
de Portugal.
Perquè la gent sigui lliure
personalment,
ha de ser-ho, sense límits,
nacionalment.
Maleït qui els Drets trepitja,
valga’m Déu, val!,
sigui França, sigui Espanya,
Espanya igual.
Catalunya, Catalunya,
treu-te el dogal!,
sigues catalana i lliure,
lliure i lleial.

Editorial