Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

23.06.2013

Carme Junyent: 'Jo no faria servir el concepte llengua oficial'

Carme Junyent (Masquefa, 1955) és professora de lingüística a la Universitat de Barcelona. Membre fundador del GELA. No forma part del Consell Assessor per la Transició Nacional. De fet, no han volgut cap lingüista. Cap. La doctora Junyent està especialitzada en antropologia lingüística, llengües de la immigració i substitució lingüística. Els títols de les seves obres, ha escrit més de 13 llibres, parlen per si sols: Les llengües d'Àfrica (1986); La expansión bantú (1998); Vida i mort de les llengües (1992); Les llengües del món (1989); Contra la planificació. Una proposta ecolingüística (1998). Sí que està una mica contra la planificació, la Carme Junyent. No sé pas si la tesi que defensa en aquesta entrevista agradarà gaire als polítics, sempre tant partidaris de la planificació. Algunes de les preguntes són de lectors de VilaWeb, amb qui parlem per Twitter. L'entrevista també és seva. El resultat és un constant esforç d'aquesta dona perquè el debat sobre la llengua ens el mirem des de baix. Descol·loca una mica, al principi. Després ja et vas situant.


—Què es pot fer per donar suport al català. Què funciona i què no?
—Si la gent el parla, no cal res més. Tota la resta vindrà sola.


—I des de l'administració què es pot fer?
—Correspondre en català, que també estaria bé.


—Si a la futura constitució catalana són oficials el català i el castellà, a la pràctica vol dir que han de ser iguals?
—Jo de qüestions jurídiques no hi entenc. Però a mi em sembla molt arriscat fer servir l'etiqueta oficial. Per a qualsevol llengua. Això sí que és una arma carregada que no saps quan se't pot disparar. Jo no faria servir el concepte llengua oficial. La història demostra que quan la necessitem, la paraula oficial no serveix per a res, però quan ha de fer mal, se'n surt.


—I si fem com els Estats Units i a la Constitució Catalana no parlem de cap llengua oficial?
—Jo també crec que no s'ha de parlar de cap llengua oficial. Però ha de quedar clar que la llengua del país és el català. O que n'hi diguin llengua de cohesió. Que n'hi diguin com vulguin. Ara, els Estats Units per a mi no són un model en cap cas. D'entrada ja prescindeix de la seva diversitat històrica i margina totes les que li puguin arribar. Per tant no és un model al qual jo aspiri.


—Quina hauria de ser l'estatus del català: Oficial? Llengua comuna? Protegida? Preferent? Ho hauria de ser sola?
—Jo dic català, llengua de Catalunya.


—Quines llengües s'haurien d'ensenyar obligatòriament a la Catalunya independent?
—Jo obligatòriament diria cap. Espero que l'escola funcioni en la llengua del país. I espero que la llengua del país sigui el català. I després que ensenyin moltes llengües segons les necessitats i els desitjos i el que convingui a cadascú. Però obligar jo no obligaria a ningú. No, jo no obligaria a aprendre el castellà. Que la gent aprengui les llengües que vulgui.


—En aquest estudi es llegeix que a Catalunya si tens un domini fluid del català cobres, de mitjana, entre un 7,5% i un 18% més que no pas els que no. S'ho creu?
—M'ho crec. M'ho crec perquè tenir la llengua del país dóna accés a més feines. Dóna la possibilitat de triar. Fins a cert punt, el català ajuda a ascendir socialment. Després hi ha moltes persones que prosperen sense necessitar-lo.


—Hi ha negres a Banyoles que parlen català i no saben castellà.
—Segur. I no només ells. Dos casos molt recents que conec. Un home que ve de l'estranger, fill de mare asiàtica i pare europeu. Arriba a Barcelona perquè vol aprendre català. I per política, també, que és un independentista català. A dia d'avui no parla castellà. Aquests que parlen tan del provincianisme, i que són ciudadanos del mundo diguem, no saben que hi ha ciutadans del món que són així. Hi ha aquesta alumne meva que ha fet el documental “Són bojos aquests catalans !?” La coneixes? És alemanya i va venir sabent només català. Doncs saps que l'altre dia em va dir que ara l'obliguen a saber castellà perquè si no, no pot continuar estudiant a la UB ?


—L'enquesta del CEO d'aquesta setmana afirma que el 58% dels ciutadans parlen habitualment català i el 31,5%, castellà.
—Pel que fa a les enquestes, jo en tinc una de claríssima, la cosa més natural del món (parlar la meva llengua) amb els anys s'ha convertit en una militància.


—El castellà és la llengua pròpia de Catalunya perquè hi ha moltíssima gent que la parla.
—Aleshores les prop de 300 llengües que es parlen a Catalunya també són llengües pròpies de Catalunya. Nosaltres creiem que són entre el 10 i el 12% de la població.


—En un país multilingüe, una llengua comuna.
—Mm... El que funciona són societats molt multilingües però no jerarquitzades. Aquesta és la qüestió. I si ha d'haver-hi una llengua comuna en tot cas que sigui una lingua franca. No una llengua que es fa servir en tots els àmbits, sinó que s'utilitza per la intercomunicació. Però aquest no em sembla que sigui el cas d'aquí.


—No som prou multilingües?
—No. I a part: hi ha una qüestió que és llengua i territori. Hi ha una llengua que s'ha desenvolupat aquí i té sentit que es preservi aquí. Ara bé les altres, la gent pot fer el que vulgui amb les altres. Jo prefereixo que les preservin però si no volen pels motius que sigui, doncs això ja és qüestió de cadascú. Només que siguem conscients que aquestes llengües hi són, i que no discriminarem a ningú per raó de llengua, doncs això d'entrada ja crea sinergies. És un moviment de reciprocitat: si tractes bé l'urdú és més fàcil que entenguin la situació del català i que s'hi sumin.


El cas sud-africà el coneix? Què va fer Mandela amb les llengües?
—Ostres amb això ara cauré molt malament a tothom. A veure, va declarar 9 llengües bantu oficials. Que és tant com dir que no va fer res. Jo he parlat amb sociolingüistes sud-africans i estant molt dolguts amb el Mandela justament perquè com a president mai feia servir la seva llengua en públic. Mai. Sempre en anglès. Va declarar oficials aquestes 9 llengües. Sí, molt bé. Però pensa que en els darrers vint anys s'han fet oficials més de 1.000 llengues arreu del món. Si fa trenta anys no arribaven a 100 les llengües oficials al món, ara ja et dic, n'hi ha moltíssimes. Per què? Doncs perquè els governs declaren oficial una llengua, els hi sembla que ja ho han fet tot, i no es preocupen de res més. Per exemple, Mandela. L'etiqueta oficial és molt perillosa en tots els sentits.


—El bilingüisme no implica la substitució d'una llengua per un altra.
—Aquests que em donin un exemple, m'és igual en quin moment històric o en quin lloc del món. Però que me'n donin un. Que em mostrin que una societat bilingüe s'ha mantingut estable al llarg del temps. Que no hi hagi hagut procés de substitució. Que no ha arribat un moment que el nét no pot parlar la llengua de l'avi perquè el pare ha fet el canvi. Si me'n mostren alguna aleshores veuré que és un model per seguir. Jo no en conec cap.


—Si no fem oficial el castellà, no sortirà el sí a la independència.
—Mira, a mi això em sembla una idea mesquina. Directament. Quan una persona comparteix amb tu un projecte com la independència, tu li aniràs a demanar explicacions de quina llengua parla? No et planteges aquestes qüestions. Comparteixes el projecte. Per altra banda, si algú opta per la independència, ja sap què va en el paquet. Jo no veig que els castellanoparlants com a grup vagin en contra de res. En fi, suposar que perquè parlis una llengua has d'anar cap una banda o cap a una altra no sé si dir que ratlla el racisme. És un pensament tant quadriculat, i tant poc obert. Parlar una llengua no vol dir que hagis de pensar d'una manera o d'una altra! La independència és una qüestió, i la llengua és una altra. I tothom pot participar-hi com vulgui.


—El català només avançarà a costa del castellà.
—És evident que perquè el català avanci, el castellà ha de recular. Però jo seria idiota si pensés que perquè hi ha la independència la gent deixarà de parlar el castellà. Ni ho vull, ni ho desitjo, ni crec que sigui necessari. Ara bé, com a parlants d'una llengua dominant i la que pot substituir més clarament al català, ells també han de jugar el seu paper. S'han de fer responsables de la supervivència del català. En aquest sentit sí: no ens en sortiríem. El català no és només la llengua dels que l'hem rebuda familiarment, sempre he dit que és una llengua que dóna la nacionalitat sense papers. Com que tothom espera que tothom parli espanyol, el fet que algú de fora parli català es percep com una mostra de pertinença i s'agraeix.


—S'ha llegit els articles que vam publicar a VilaWeb com vaig demanar-li? No.
—Sí sí. De fet, ja els havia llegit. Només un no l'havia llegit. Un que m'ha agradat molt. No el coneixia. El del Marc...


—Belzunces!(1)
—Jo no conec el Marc Belzunces. Però em sembla que comparteix aquesta idea, amb mi, que pel fet de parlar una llengua ja t'estan marcant. Em sembla que persones com el Marc s'haurien de manifestar més. L'altre dia a Sabadell en un debat sobre la independència també va sortir el tema. Es va preguntar perquè no hi havia representants dels castellanoparlants. Cal ara, que els posem a banda com a grup? Els voleu presentar a part? Voleu posar-los en una de les dues bandes? I a quina banda els posem? El que m'ha agradat més d'ell és aquest voler viure en normalitat i que pel fet de parlar una llengua no t'hagin d'atribuir a un grup o a un altre.


—Carmen Pérez (2)
—La conec personalment. En el cas de la Carmen no em plantejo si és asturiana ni quina llengua parla. Ha arribat un punt que és la Carmen. I punt. I és això el que m'interessa. Saber què pensa d'això i d'allò, i les coses que m'explica. En l'article ella no prejutja. I demana que no la prejutgin. I em sembla que això hem de fer tots.


—Eduard Voltas (3)
—Veig que ha moderat una mica els arguments. Sigui com sigui, la veritat és que em dóna molt la sensació que la seva és una idea molt per guanyar la independència. Ell creu que la llengua és un factor determinant a l'hora de votar. I aquesta idea jo no la comparteixo en absolut.


—L'anglès. Vostè i jo no coincidim en l'anglès (4)
—Jo sempre dic que l'anglès és una llengua que s'ha de saber però no s'ha de parlar. Certament no podem renunciar a l'anglès. Hem de saber llegir en anglès, hem de saber què passa, i en un moment determinat, comunicar-nos. Però a mi em subleva veure els meus alumnes amb els Erasmus. Trobes italians i catalans parlant anglès entre ells i és desesperant. S'entendrien tots dos parlant la seva llengua! És una pèrdua de capacitat d'adaptació lingüística. Amb l'anglès saber què fan, sí. Però tenint el nostre espai de llibertat.


—Un clàssic: optimista o pessimista?
—A mi em diuen sempre pessimista. I jo dic que la situació de la llengua no depèn de l'estat d'ànim. Que el català està reculant ho mostren tots els mapes, totes les estadístiques. Si jo els símptomes que veig en el català els veig en una altra llengua diré aquesta és una llengua amb perill d'extinció.


En el debat de la llengua, quin és el seu lema?
—Mira, els del GELA me'l van treure. Em van regalar una placa ara que vam celebrar els 20 anys. Conviure sense renunciar a la diversitat. Potser aquest seria el meu lema.


—He de dir que em xoca que doni tant per perdut el paper de l'administració. Com si no li interessés per a res.
—Escolta'm una cosa: quants anys fa que tenim Política Lingüística? Des de l'any 1980 ? 1981? 1982 ? Hem tingut molt anys per veure què podia fer l'administració. Ja hem vist el resultat. Doncs potser que ens espavilem nosaltres.


—Què vol dir? A la manera com portes l'empresa, compres el pa, escrius un contracte o demanes foc?
—Clar. I aleshores s'establiria una relació d'igual a igual que funciona en català. I no tindria sentit els que parlen d'imposició.


—Vostè què llegeix ara senyora Junyent?
—Miro de ser conseqüent i seguir el que es fa en lingüística en altres llengües a més de l'inevitable anglès. Pel que fa a la literatura, llegeixo tan com puc en asturià i en gallec. En asturià s'està fent una literatura molt interessant i tenen un dels grans, grans escriptors contemporanis, Xuan Bello. Pel que fa al gallec, gràcies a les traduccions que fa l'editorial Rinoceronte he pogut descobrir autors que no han estat traduïts al català (ni al castellà), així que, per a mi, el gallec ha estat una finestra al món.

Editorial