Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

16.06.2013

Moltes gràcies, Carmen Pérez

Miraré de rebatre la proposta d'Eduard Voltas a favor del model lingüístic 'Català i castellà, úniques llengües oficials' a Catalunya. Tinc dues grans crítiques a fer a l'article que va escriure fa pocs dies. Per una banda, és un model que veig tancat, limitat. Per una altra banda, tinc la crítica contrària: és un model que veig amb fuites d'aigua. Massa obert.


Cito textualment Eduard Voltas: 'El lema "Català, única llengua oficial" no deixa de ser una manera molt espanyola, o molt francesa, de mirar-se la qüestió. I, encara més, crec que una de les aportacions més importants que Catalunya pot fer a Europa i al món és precisament una gestió pública intel·ligent, flexible i inclusiva del seu bilingüisme social.' Doncs jo crec just el contrari. Jo crec que el lema d'Eduard Voltas, 'Català i castellà, úniques llengües oficials', sí que és una manera molt espanyola de mirar-se la qüestió. I, encara més, crec que una de les aportacions més importants que Catalunya pot fer a Europa i al món és precisament una gestió pública, intel·ligent, flexible i inclusiva del multilingüisme. El model bilingüe proposat fins i tot es descuida de fer oficial l'aranès. Això sí que és 'molt francès'.


Un model parteix d'una realitat bilingüe. L'altre, d'una realitat multilingüe. Crec humilment que ell s'equivoca i que la realitat bilingüe a Catalunya es va morir als anys noranta. (Un dia s'hauria d'escriure la història del bilingüisme a Catalunya. Jo diria que comença el 1939 i s'acaba el 1990. Seria bo de llegir-ne experts.) Sigui com sigui, a partir del 1990 Catalunya va viure una entrada d'immigrants d'arreu del món en massa. Hi ha parts del territori on arriben al 30%. Oblidar aquesta realitat no ho veig ni inclusiu, ni flexible, ni intel·ligent.


Als anys noranta, al metro de Barcelona només s'hi veien blancs. Ho recordo amb terror. Quin fàstic, Déu meu: vaig passar així la meva adolescència sencera. A partir dels anys noranta, per sort, van començar a arribar més colors, molts més colors. No arribem a Nova York, certament, però Déu n'hi do: avui a Catalunya es parlen més de dues-centes llengües. Ara dic jo (posats a ser inclusius): faria mal que l'Ajuntament de Barcelona pogués enviar cartes en urdú, emetre programes de televisió en francès per BTV, i casar en àrab des de l'ajuntament? A mi, si el model és català i castellà i prou, doncs em destrempa molt, Eduard. Limites tant el camp de joc! Però tant! Que a Salt volen que llengües africanes siguin oficials? Endavant. Que resulta que a Torelló volen fer del català l'única llengua oficial de l'ajuntament? Tot vostre. Que a Badalona volen fer català i castellà ? Adelante, Bonaparte, i que sàpiguen que a Puigcerdà potser opten pel català i el francès, res de castellà. Podem deixar respirar el país i veure com es col·loca des de baix? En un món multilingüe em veig capaç de convertir el català en llengua comuna. És tan fàcil com això: com a mínim en català. La resta com vulgueu, inclòs l'urdú, només faltaria. Fer oficial el bilingüisme, en canvi, em deprimeix sobre manera.


La segona crítica que faig jo és, precisament, això del castellà com a segona llengua. Sé que puc ofendre algú, però ja som grandets i atacs de banyes, els justos: crec que és més útil d'aprendre anglès que no pas castellà. Jo potenciaria l'anglès en una Catalunya independent, sobretot al sistema educatiu i als mitjans de comunicació, que emetrien els films, com al cinema, en V.O.S.C. Amb la quantitat d'hores que la gent passa davant la televisió, en deu anys tens la població que sap anglès. Evidentment, que s'ensenyi el castellà a Catalunya, i tant que sí. Si tens la sort que l'has après a casa, no el perdis! És una gran llengua. Però que no s'obligui la resta a aprendre'l. Que mai més el castellà no sigui obligatori a Catalunya. La meva proposta és aquesta: el castellà, ni prohibit ni obligat. Ensenyat. I molta sort.


La darrera crítica que faig és la següent: si s'elimina el lema 'Català, única llengua oficial' doncs em torno a deprimir. Per un costat, el model fa curt. Per un altre, fuites d'aigua. Jo crec que en molts àmbits el català ha de ser única llengua oficial. Ha de campar en solitari. Els catalans necessitem espais monolingües com totes les llengües del món. Jo això ho potenciaria des de l'administració. Per exemple, es parla d'introduir el català a la justícia. Introduir? Perdona, el català, única llengua oficial a la justícia. El castellà, aquí, ja pot anar fent les maletes. 'Muchas gracias por sus ponderadas sentencias. Hasta otra.' El govern, mitjans de comunicació privats, i públics, ja són uns quants els casos on avui passa, això, i fem com fa tothom: crear immensos espais monolingües. Jo això ho potenciaria.


La darrera setmana la sociòloga Carmen Pérez va explicar en aquest article per què prenia posició contra el model de la cooficialitat del castellà. És una delícia d'article: gràcies, Carmen Pérez! Nascuda a Astúries, explica que una vegada a Catalunya va fer el pas al català per no sentir-se exclosa. Tota llengua és una barrera. Sempre ho és. Aquesta és la gràcia: aprendre una llengua és saltar la barrera, anar a parar a l'altra banda, i descobrir un món nou. Si s'elimina el monolingüisme, si s'elimina la barrera, si s'elimina el lema 'Català, única llengua oficial' de tot arreu, doncs aleshores la Carmen ni se sentirà exclosa primer, ni saltarà la barrera després. Si eliminem el monolingüisme en català, doncs eliminem les Carmens Pérez. I seria una pena, també, perquè justament elles són l'antídot més potent contra Ciudadanos.


En resum, jo rebutjo el lema 'Català i castellà, úniques llengües oficials a Catalunya' per aquests quatre motius: basteix el model lingüístic a partir d'una realitat bilingüe, però la realitat és multilingüe; s'oblida de l'aranès; no pensa en l'anglès, àrab, urdú, etc.; i no blinda ni potencia espais monolingües en català.

Editorial