Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Ignasi Ribó

14.06.2013

Ignasi Ribó: Els fills pròdigs

No ens enganyem: el món no en vol saber res, de la nostra independència.

Com tots els pobles petits, més encara quan han estat llargament oblidats, els catalans acostumem a fantasiejar amb el dia en què la família de les nacions ens obrirà les portes i ens farà seure a la taula dels grans àpats, i ens demanarà com és que hem trigat tant a tornar a casa. Ens sentim com el fill pròdig i esperem el reconeixement del pare, sense adonar-nos que les nacions són una família tan nombrosa que ja ningú no espera el retorn dels germans que no han sabut, amb afalacs o a cops de colze, fer-se un lloc a la taula quan tocava.

També els expatriats, tant els d'abans com els d'ara, fantasiegem sovint amb el retorn i conservem ben vives les imatges, els sons, les olors de la terra que hem deixat enrere per les raons que sigui. Fins i tot en l'època d'internet, l'exili ens allunya del país que portem a dins, de la societat que ha conformat els nostres hàbits més fonamentals, alhora que ens confronta amb un entorn estrany, de vegades hostil, i en qualsevol cas aliè. Per poc sentiment de país que tinguéssim quan vam fer les maletes, els expatriats ens trobem d'aquesta manera arrossegats per la nostàlgia de la pàtria, més forta com més feble i ignorada sigui.

Potser no hi ha, doncs, independentistes més convençuts que els independentistes que vivim i treballem fora de Catalunya. Molts ens hem agrupat des de fa un cert temps al voltant de l'Assemblea Nacional Catalana i ens hem organitzat als nostres països d'acolliment per fer arribar el missatge d'una Catalunya que vol viure en pau, en democràcia i en llibertat fins als últims racons d'aquest món tan avesat a confondre'ns o a ignorar-nos. La nostra acció s'articula de manera cada vegada més efectiva a través d'assemblees exteriors descentralitzades i autònomes, autèntiques cèl·lules democràtiques que treballen desinteressadament a cada país o regió on hi hagi catalans expatriats, establint contactes amb persones i entitats locals, organitzant actes o intervenint en els debats públics, a fi d'aplegar el màxim de suport internacional per al procés d'autodeterminació d'aquest poble que també és, malgrat la distància, el nostre.

La feina que fem és sovint poc visible. No constituïm cap organisme públic i tan sols comptem amb la nostra iniciativa personal, amb la nostra passió per Catalunya i amb el nostre anhel de llibertat. Alguns fa molts anys que vivim a l'estranger i sabem fins a quin punt la nostra causa, fins i tot la nostra nacionalitat –no pas la que diu el passaport, sinó la que ens dóna una identitat individual i col·lectiva– suscita mirades de desconcert i d'incredulitat a tot arreu. Som expatriats d'una pàtria sense nom, d'un poble sense plens drets. Estrangers per partida doble: al país on som i al país d'on venim.

Però és justament en aquest doble exili on rau la nostra força, allò que ens inspira per continuar picant a la porta de les nacions establertes, per continuar fent sentir la nostra veu, una veu catalana, per més que parli en anglès, en castellà o en xinès, a través dels murs i de les finestres tancades que envolten els confortables menjadors del món, allà on la sobirania ja no és una aspiració, sinó una realitat, rosegada sens dubte, però tan tangible com els coberts i les vaixelles, i per això mateix estotjada amb tant de zel. És allà on els expatriats catalans, cada vegada més nombrosos i cada vegada més decidits, fem ressonar sense vergonya la paraula 'independència'.

No ens fem il·lusions. No esperem que el pare surti a rebre'ns amb els braços oberts, menys encara que els nostres germans ens facin un lloc a la taula i comparteixin l'àpat de bon grat. Però tampoc no estem disposats a viure perpètuament com uns apàtrides, renunciant a la nostra responsabilitat envers aquesta terra, que potser ja no trepitgem, però que tots volem veure renéixer més pròspera, més justa i més sostenible.

I és aquesta ambició que ens guia, als membres de les assemblees exteriors de l'ANC, per continuar la nostra tasca arreu del món, una tasca discreta i humil, però ferma i constant, a la qual volem convidar-vos a participar. Perquè ningú no ens regalarà res. Però si anem tots junts ningú no podrà tampoc impedir que algun dia, tant de bo no gaire llunyà, seguem a la taula que ens pertoca i compartim amb totes les altres nacions l'herència de la llibertat.


 


Ignasi Ribó, escriptor i membre del Consell de les Assemblees Exteriors Catalanes

Editorial