Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

05.06.2013

Per què no brindaré el dia de la independència

Això que us dic, que el dia de la independència no brindaré. Estaré content i satisfet, però la passió no se m'endurà pas. Aquell dia serà el primer de la construcció del projecte. No haurem arribat enlloc, sinó que tot just tindrem vaixell per a començar a navegar. Heus ací l'error de totes les metàfores marineres i excursionistes que hem gastat aquests últims anys. Això que fem ara és preparar les maletes i calçar-nos les botes de caminar. Serrem els taulons per construir l'embarcació que ens ha de permetre de navegar cap a Ítaca. Per dir-ho planer: que la independència no és l'objectiu, sinó l'eina per a aconseguir-lo.

Bé, és cert que es pot fer un bon glop de vi dolcet quan comences a caminar; i que la tradició marinera aconsella d'estavellar una ampolla al buc del vaixell perquè la sort t'acompanyi durant el viatge. Però res més. Quan el Principat de Catalunya proclami la independència, aquell dia començarà un nou camí. Aleshores s'hauran acabat les lamentacions, les excuses, les culpes externes, i tocarà assumir tota la responsabilitat. I no pas la responsabilitat de gestionar la mediocritat d'ara, sinó començar a canviar les coses per fer de la nostra societat una societat millor: sense exclusions, sense desnonaments, sense corrupció, sense pobresa, sense maltractaments, sense abusos, sense guetos, sense aprofitats, sense vividors... Tot això que ara ja no hi hauria de ser, d'aquell dia endavant serà responsabilitat nostra i prou. I per molta il·lusió que sentim el dia de la independència, el primer dia i el primer mes tot això continuarà existint i ens deixarà pocs motius de celebració.

Desitjo intensament un estat per a Catalunya, tan intensament com el desitjo per a tots els Països Catalans. Però no el vull pas per a poder descansar, sinó per a poder treballar amb més recursos a l'hora de bastir una societat més justa, més digna i més lliure. I també més catalana, més genuïna, més orgullosa de la seva història, la seva cultura, la seva llengua i la seva gent. Tots convenim que l'estat ha de servir per a dotar-nos d'estructures de benestar. Però també ens ha de servir per a ser diferents de com som ara. Per a recuperar el marc de referència propi, els nostres referents culturals, la llengua en tota la plenitud i vivor, per a retrobar-nos i reconèixer-nos com a catalans. A mi no em serveix un estat que sigui una rèplica d'Espanya. No vull que d'ací a deu anys ens trobem que no ha canviat res més que el benestar econòmic. Vull un estat on es pugui viure plenament en català. I vull un estat que conegui i valori els seus músics, els pintors, els actors, els poetes, els escriptors, els mestres... Vull una Catalunya lliure i autocentrada, no tan sols independent.

I em fa l'efecte –puc anar equivocat, ja ho reconec– que res de tot això (ni el benestar ni l'autocentrament) no ho aconseguirem si no sacsegem els mecanismes democràtics per regenerar-los a fons. Sense una democràcia que impliqui més els ciutadans i que tingui uns mecanismes de control i de transparència exigents, no anirem enlloc. Perquè la justícia social no es troba només en les idees i en les polítiques, sinó sobretot en les formes i en les oportunitats. Vull un parlament nacional ple de diputats que representin ciutadans amb noms i cognoms, de territoris concrets. No farem la independència per mantenir el sistema actual, en què els parlamentaris són escollits per les cúpules dels partits i que voten una cosa o una altra perquè el cap de colla aixeca un dit, dos o tres. La independència haurà valgut poc la pena si no es fa una llei electoral i una llei de finançament de partits rigoroses, del nivell dels països menys corruptes. Caldrà fer molts canvis democràtics si volem que d'ací a quinze anys puguem aturar-nos i, aleshores sí, brindar perquè hem sabut canviar aquest país. I, encara que quedin coses per millorar, sentir-nos orgullosos de la decisió que vam prendre un dia: ser lliures com a ciutadans i com a poble.

No siguem tan dràstics, va! El dia de la independència potser sí que brindaré. Alçaré un got de ratafia i beuré a la memòria de tots els qui van viure i van morir perquè arribés aquest dia, i per la salut de tots els qui haurem de construir aquesta Catalunya diferent. I, per damunt de tot, em sentiré satisfet de tenir una eina poderosa per a ajudar els catalans del País Valencià, de les Illes, de Catalunya Nord i de la Franja, a retrobar-nos en llibertat i plenitud en un futur pròxim.

Ítaca no és la independència. La independència és el vaixell. I no podrà arribar a Ítaca fins que no hi pugem tots els Països Catalans.

'Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta i distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l'anhel de la mar lliure i oberta' (Antoine de Saint-Exupéry).

Editorial