Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

22.05.2013

Feixistes en estèreo

La senyoreta Pepis de Luna –tal com ens proposa de dir-li en Francesc Canosa– es va cobrir de glòria la setmana passada, en un gest que no era res més sinó una sincera sortida de l'armari i una mostra d'honestedat. Quan algú és franquista li és molt complicat de passar-se la vida infiltrat entre demòcrates. Les coses són com són. Si es fa una recerca de l'historial i les amistats perilloses de la senyoreta Pepis de Luna, el lliurament d'un diploma a l'associació de combatents espanyols que van ajudar l'exèrcit nazi no ha de sorprendre ningú.


Aquesta és una. I no pas l'única. La mateixa família política que ret homenatge als nazis i que es nega a condemnar el franquisme al congrés espanyol ens acusa de feixistes i totalitaris a nosaltres, els catalans, quan més li convé. Això també ho ha fet l’altra família política espanyola, la mal anomenada socialista. Encara recordem les paraules, el novembre passat, en un acte electoral del PSC, d'un tal Iglesias, que va fer una comparació molt semblant a la de Telemadrid de fa uns quants dies. A més, va ser el ministre de Defensa socialista José Bono qui va recuperar la División Azul en les desfilades militars. En la festa de la Hispanitat del 2004, Bono va fer desfilar un veterà d'aquesta unitat que va prometre fidelitat a la Wehrmacht, les forces armades unificades de l'Alemanya nazi.


Hi ha, doncs, per una banda, espanyols que fan servir el feixisme contra els catalans a la vegada que hi reten homenatge. Però, per una altra, a casa nostra hi tenim els banalitzadors del feixisme. Un grupet d’antisistema que acusa de feixista tothom qui no pensa com ell. Si no veus amb bons ulls una vaga, ets un feixista capitalista. Si defenses que s’han de respectar les lleis de convivència, ets un feixista conservador. Si creus que cal millorar la democràcia actual i no pas liquidar-la, feixista que no ens representes. Si creus que l’espai públic és de tothom i que cap col·lectiu no se’l pot apropiar, més feixista. I si encara creus que l’austeritat és un valor positiu que cal utilitzar en la gestió dels recursos públics, feixista de la dictadura dels mercats financers. En qualsevol cas, facis què facis i defensis què defensis, si no els dónes la raó, ets un autèntic feixista. No saben quin mal fan a la democràcia banalitzant el feixisme.


Ja que no poden viure tres mesos sota un règim feixista per adonar-se de la desmesura que cometen, els aconsello que llegeixin tants i tants llibres que relaten en primera persona aquella barbàrie sense atenuants. I els aconsello especialment les memòries de Jan Karski, 'Història d'un estat clandestí' (Quaderns Crema). Un cop llegit, espero que els passin les ganes de posar-se el feixisme a la boca tan a la lleugera.


Els espanyols que comparen el president Mas i el diputat Junqueras amb els pitjors dictadors de la història, per una banda, i els banalitzadors del feixisme que tenen de referència política el model cubà, el veneçolà o el nord-coreà, per una altra. I entremig, els catalans de sempre. Els mateixos que van quedar atrapats entre el roig i el blau durant la guerra del 36. Aquells que, contraris a l’alçament militar, no podien restar tranquils en el bàndol legítim perquè perillaven de ser liquidats per liberals o cristians. Una Catalunya democràtica i liberal, que vol viure en llibertat i que vol una societat responsable dels seus actes. Que no vol ser tutelada ni per militars ni per un poder polític totalitari i paternalista ni pel poder financer mundial. Aquesta Catalunya que s’ha de sentir dir feixista en estèreo. Aquest país que, tornant a Canosa, va quedar atrapat entre el sabre i la bomba. Per sort, aquesta Catalunya és la majoritària; el tronc central de la nostra història. És una Catalunya que sap què va ser el feixisme, i que sap que homenatjar-lo és tan nefast com banalitzar-lo.


Una frase cèlebre de Winston Churchill: 'La malícia dels dolents es troba reforçada per la feblesa dels bons.'

Editorial