Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

15.05.2013

Què podem fer contra el CNI?

El Centre Nacional d'Intel·ligència espanyol ha fet un salt qualitatiu en l'estratègia contra el sobiranisme. Sense proves ni cap argumentació racional, ha engegat el procés d'expulsió d'un dirigent de la comunitat musulmana a Catalunya, Noureddine Ziani, pel fet d'haver defensat el camí cap a l'estat propi i haver-se vinculat amb la fundació Nous Catalans. Aquesta escalada en l'actuació del CNI ens ha d'alertar, perquè no serà pas un cas aïllat. Tot just som al començament.

Però què podem fer per frenar l'actuació o, si més no, llevar eficàcia al CNI contra el sobiranisme? D'entrada, ha de quedar clar que el paper principal en la contraintel·ligència l'han d'exercir els mossos d'esquadra. És a dir, una estratègia real contra l'espionatge, la difamació i el sabotatge no la poden menar elements amateurs i sense formació específica. Si els mossos d'esquadra tenen limitacions per qüestió de competències o per raons operatives, hi ha la possibilitat de contractar o establir acords amb una agència estrangera que pugui oferir aquests serveis.

Però, a banda la contraintel·ligència, lògica en una situació de conflicte com la nostra, sí que hi ha algunes consideracions que ens podem aplicar individualment i col·lectiva per no acabar essent un camp adobat a l'acció de la guerra bruta espanyola.

Una de les tasques principals d'un servei d'intel·ligència en les democràcies formals occidentals és la difamació. El cas de Noureddine Ziani és paradigmàtic, perquè s'ha elaborat un relat sobre algú a partir de fets reals enllaçats amb molta fantasia i petites mentides, amb l'objectiu de poder-lo atacar, desprestigiar, aïllar i depurar. Perquè aquesta estratègia no reïxi, cal desestimar qualsevol informació que provingui dels aparells de l'estat i, si pot ser, ni tan sols llegir-la i encara menys difondre-la. Per això és necessari de posar en quarantena allò que publiquin els mitjans hostils al procés sobiranista i que no sigui versemblant.

Ben aviat tindrem a les llibreries un estudi del periodista Marc Argemí sobre l'ús dels rumors en situacions de guerra, centrat en la Segona Guerra Mundial, editat per Acontravent. Serà un bon material de formació per a l'independentisme, perquè els rumors són una de les millors armes per a crear desconfiança en les files enemigues i que costen molt poc de fer córrer. Si som conscients d'aquest ús deliberat dels rumors per a alterar el curs de les coses, haurem fet una passa important. Si, a més, no contribuïm a fer-los córrer més, farem un favor immens al procés i a nosaltres mateixos. Ja sabem que els rumors poden afectar els altres, i poden fer gràcia; però també podem ser-ne l'objectiu, i aleshores són odiosos.

El pitjor agent secret no és el que actua com un unionista, sinó aquell que s'ha infiltrat i es vesteix d'independentista. Per això és molt important de malfiar-se de qui fomenti la divisió i el recel entre els propis. La crítica és molt positiva; l'autocrítica, encara més; però la bel·ligerància entre gent del mateix bàndol és un llast molt feixuc que cal evitar. Per això mateix s'han d'identificar aquells qui sempre són enmig de les divisions i escissions perpètues de l'independentisme i analitzar-ne el comportament. No vol dir que siguin agents de ningú, però poden ser elements tòxics fàcils d'utilitzar per part de l'adversari en un moment determinat.

Que la manca de prudència no ens faci traïdors. Sense pretendre desmuntar la raó original de la històrica frase independentista, la prudència també és un valor necessari per a no caure en els paranys que ens puguin posar. Hem d'observar amb intel·ligència el nostre entorn i interpretar la realitat amb mètodes racionals. L'eufòria, de vegades induïda, és una mala consellera per a prendre decisions. La precipitació és un error greu per al procés, com també ho és l'immobilisme. Cal trobar el punt just i és molt difícil de fer-ho sense la màxima informació possible.

Una reflexió final per als qui heu resistit fins ací: si jo fos del CNI, desitjaria amb totes les meves forces que la consulta o la proclamació parlamentària es fes abans de final de mes. Així en resultaria un estat sense capacitat de recaptar impostos, amb un buit legal paralitzador, sense plans de contingència de seguretat ciutadana, sense una estratègia per a assegurar el subministrament energètic i de telecomunicacions, sense recursos per a garantir els primers pagaments a funcionaris, pensionistes i proveïdors... Què vull dir? Que hem de pensar no tan sols amb el cor, sinó amb el cap. I fer-nos corresponsables de la complexitat de l'objectiu que ens hem proposat.

Proverbi africà: 'Si vols anar de pressa, camina sol; però si vols arribar lluny, camina acompanyat.'

Editorial