Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

13.05.2013

Watxiflei

Després de la cosa aquesta del LAPAO, el dibuixant i guionista Edgar Cantero, molt enginyós, ha fet circular per internet un mapamundi amb un text que tradueixo del castellà: 'Si et creus que aquí, aquí i aquí [i s'assenyalen tres raconets a la península Ibèrica] s'hi parlen tres idiomes diferents, però que d'aquí fins a aquí [de cap a peus de l'Amèrica Llatina] se'n parla un de sol, gran i únic, aleshores ETS UN CARALLOT'.


Com que no hi ha argumentari filològic o forense que pugui superar la irrefutabilitat d'aquest sil·logisme, pel que fa a nosaltres ja podríem procedir a titular l'article 'Clar i lapao', com tots els que han sortit, i donar-lo per acabat. Però com que el tema és llaminer, no podem deixar passar l'ocasió de ficar-hi cullerada, sabent que ja s'ha dit tot, començant per allò de la infinitud de l'univers i de l'estupidesa humana.


Si ara mateix els catalans no tinguéssim un govern ofegat de maldecaps, perquè aquesta crisi ja se sap, ara se't mor el poble de gana, ara se't queden sense medicaments, i poguéssim estar tan ociosos com, posem per cas, les Corts de l'Aragó, potser també tindríem temps de jugar al Quimicefa de la legislació. A una servidora, per a explicar un cas que conec, quan estudiava li hauria fet il·lusió de derogar les lleis de la termodinàmica, perquè les confonia als exàmens i, a més, que coi: la Comunitat Física no tenia cap dret d'imposar-me com s'han de resoldre les qüestions de l'entropia a casa meva.


Aquest cas fa evident que no tothom hem nascut per revolucionar la ciència. I com que de genis només en surt un cada cinquanta anys, a la resta de mortals només ens queda reconèixer com a tal la llumenera a qui se li va acudir que podia rebatejar una llengua per il·legalitzar-la en un territori i així 'alliberar els seus parlants de la imposició de parlar allò que no parlen i de sentir allò que no senten'. Sens dubte, el rei de Suècia ja deu fer camí cap al Corredor Central per anar a donar-li en persona el Nobel de Filologia, si no de la Pau.


Imagineu-vos ara si hi haguessin caigut els espanyols que van colonitzar Amèrica, o, ja més ençà, els redactors dels decrets de Nova Planta. Si haguessin tingut la pensada d'anomenar el castellà –ara improviso– Carícia de Seda, que té un toc així sensual, ja ho saben els publicistes, o Watxiflei, que té més 'flow', els nous parlants haurien deixat de notar a l'acte la imposició de parlar allò que no parlaven i de sentir allò que no sentien i haurien abraçat amb amor la nova llengua com si l'haguessin articulada de tota la vida. Quanta harmonia lingüística no ens hem deixat perdre en la nostra trista història perquè els impositors de llengües no van ser tan creatius com a l'Aragó.


Però com amb tot, mai no és tard quan arriba i, per un cop que 'inventen ells', no ho hauríem de desaprofitar. Si és legal que el català passi a dir-se aragonès 'porque yo lo valgo', servidora, humilment, voldria demanar al govern que promulgués una llei que passés a denominar el castellà de Catalunya 'català'. Sí, ja sé que el nom ja és agafat, però el de lapao també ho era al sud de la Xina i ningú no ha sortit a dir que sigui cap problema. El cas és que seria una manera fàcil i ràpida que els catalans que notem aquelles pessigolles a la llengua quan algú ens insta a canviar d'idioma puguem experimentar la sensació alliberadora de sentir-nos demanar, ni que sigui per una vegada a la nostra punyetera vida, que fem el favor de parlar-los en català que si no no ens entenen. 

Editorial