Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Pere Cardús

24.04.2013

Un senyor digne de Catalunya amb un sol rialler

Ahir al matí, un vellet caminava entremig de parades de llibres i roses pel centre de Terrassa. D'avis, n'hi havia molts. Feia sol i havien sortit a bellugar una mica el cos i a notar a la pell l'agradable escalfor de la diada de Sant Jordi. Ja ho han fet tot, en aquesta vida, i n'han vistes de tots colors. I ara la tornen a passar magra. Quan una societat és injusta amb els seus avis vol dir que és a punt de perdre tota la dignitat col·lectiva. I d'alguna manera això ja ha passat.

Aquell home que vaig veure ahir era diferent. Tenia un aire elegant, i la cara marcada, eixuta i endurida de tantes maltempsades. Caminava lentament, amb dificultat, però mantenia l’esquena ben dreta. Traspuava una serenitat certament misteriosa. Portava una corbata d’un roig de sang, molt bonica. I anava enfundat en un vestit gris fosc de diumenge; mudat de dia de festa. No vaig poder perdre’l de vista. Vaig sentir-me'n captivat i el vaig seguir amb la mirada. De lluny vaig albirar-li una petita insígnia a la solapa. Curiós com sóc, m'hi vaig acostar discretament per veure què era que estimava aquell senyor. Era el sol alegre i despert de Rialles, l’entitat d’espectacles infantils nascuda a Terrassa el 1972. Un calfred em va fer trémer de cap a peus. Vaig sentir de sobte, en un instant molt intens, el pes d’una lluita que som a punt de guanyar. I em va emocionar. Era d’aquella generació que va resistir el franquisme a cop de Rialles. L’home va seguir el seu camí, lent i digne, enmig de la cridòria i d’una gentada molt diferent de la que ell havia fet créixer en els seus millors anys.

No calia parlar amb aquell vellet per saber quin missatge ens transmetia en una diada com la d’ahir. Elegant, serè, desgastat però polit, orgullós. El sol rialler a la solapa. Quan el vaig perdre de vista, retronaven al meu cap les paraules del president Macià: ‘Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.’ Això, ens volia dir aquell home amb la insígnia de Rialles a la solapa. Un vell a punt d’abandonar-ho tot passejava orgullós aquell magnífic sol fet per a tots els infants del país. Quina gran generositat, bon home! Catalunya ha donat fills anònims que l’han ennoblit i que han sabut ser dignes de la nostra història.

Ara que tot és més fàcil. Ara que ho tenim a tocar. Ara que tot depèn de nosaltres. Ara, si us plau, no renunciem a tot per tan poca cosa. No tinguem la temptació de cedir en els principis que ens han fet arribar on som com a catalans. No renunciem a la llengua. No renunciem als nostres autors. No renunciem a la cultura. No renunciem a la nació completa. Fem nostra la generositat d’aquell vellet i posem-nos el sol rialler al pit; i mirem els ulls dels infants que faran créixer la Catalunya de demà, completa i lliure; i no abandonem allò que ens fa catalans. L’economia, el benestar, les condicions materials són importants, i tant si ho són! Però tinguem en compte que ens han precedit molts patriotes significats i anònims que no van defallir i que van preferir la persecució, l’exili i fins la mort per mantenir allò que ens fa poble. Sense ells no seríem al punt on som. No existiríem. Sapiguem fer-nos dignes de Catalunya. Ho repeteixo: una Catalunya completa i lliure.

Editorial