Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

19.04.2013

L'anarquisme, fet diferencial català

'Aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya. En cas que Catalunya no restés sotmesa, com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols no intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. [...] És falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia. [...] En canvi, a nosaltres, els treballadors, com que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.' Són paraules del Noi del Sucre, pronunciades a l'Ateneo de Madrid, el 1919.


La cita apareix en dos llibres, tot just editats, que acabo de llegir amb entusiasme: 'CNT. La força obrera de Catalunya', de Ferran Aisa (Editorial Base), i 'L'anarquisme, fet diferencial català', de Xavier Díez (Virus Editorial), del qual manllevo el títol per a aquest article. El primer és la crònica històrica de la confederació, del 1910 al 1939, amena i ben fonamentada, entre la gran historia i la petita: la dels barris, les famílies. Aisa rescata del silenci molts noms i fets de militants i activistes que, si no, restarien enterrats en l'oblit. Moltes accions del vell moviment anarco-sindicalista tenen avui, a Catalunya i al País Valencià o les Illes, un significat especial: reverberen situacions, actituds, formes de revolta i de protesta. Molt bona, per exemple, entre mil, la referència a un comentari de Joan Manent, batlle de Badalona i secretari de Joan Peiró. Als anys vint, quan els detenien, l'insult preferit dels policies espanyols era 'gossos catalans'. A la República, la policia de la Generalitat els titllava de 'murcians de la Torrassa' o 'xusma'.


És un treball impecable que recorda, per exemple, que els Fets de Maig del 37 van servir per a esclafar la revolució, però també per a imposar el poder de l'estat sobre una Catalunya que havia assolit un grau molt elevat d'independència.


'L'anarquisme, fet diferencial català', de Xavier Diez, se subtitula 'Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània'. És un assaig molt interessant que, tot resseguint el fil històric rebel dels catalans en el curs dels segles, trenca els tòpics de la historiografia dominant, conservadora o marxista, i subratlla la importància cabdal dels corrents llibertaris i anarco-sindicalistes a Catalunya i als Països Catalans. Dels remences i els segadors fins als nous moviments socials actuals, hi ha una pervivència del vell esperit de rebel·lia. No és pas casual que Catalunya fos la primera nació europea que reeixí a abolir legalment el feudalisme.


Segons Xavier Diez, una minoria poderosa, aliada amb l'estat espanyol, ha fet tots els possibles per esborrar de la història el món llibertari català. Però, 'malgrat aquest procés d'invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat catalana. [...] Renunciar a aquesta herència és presentar la dimissió com a poble'.


En definitiva, crec, l'anarquisme no reneix, perquè no s'havia mort. És una manera de viure. Poden desaparèixer les estructures, o transformar-se, més o menys lentament. Però les idees no es moren. Es mantenen latents. S'incorporen a l'esperit de cadascú. Es plasmen en l'acció individual i, de tant en tant, cristal·litzen en la col·lectiva. En certa manera, és allò que Luis Andrés Edo en deia 'l'opció de corrent, sense estructures'. En els temps actuals, quan les organitzacions tradicionals es revelen impotents o fraudulentes, l'acció popular practica, espontàniament, les velles formes d'acció assembleària, horitzontal, solidària, en xarxa. Els canvis positius van sempre de baix a dalt.


PS: La cita del Noi del Sucre també apareix al llibre 'Cop de CUP', de David Fernàndez i Julià de Jòdar. De fet, a la CUP conflueixen idees i actituds provinents del vell llegat llibertari català.

Editorial