Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

08.04.2013

Català de segona classe

A la Catalunya Imaginària ens congratulem que enguany la Catalunya Real només hagi presentat disset sol·licituds de famílies per a escolaritzar els fills en l'idioma de debò, el que serveix per a treballar, viatjar amb avió i entendre's amb tot lo món. És a dir, l'idioma útil per a anar a demanar feina a Alemanya, a la Xina, al Canadà... i d'acord, no farem trampa, també a la tira de països on 'nunca fue lengua de imposición'. 


Doncs això, que ens en congratulem perquè el curs passat van arribar a cent sis, les famílies que van sol·licitar aquest tracte de favor per als fills, suposem que perquè als seus petits cervellets els quedés més espai per a les matemàtiques, la física i la llengua de debò. I és comprensible. Si uns progenitors veuen tan clar que els seus xiquets no són tan capaços com els altres, s'entén que mirin maneres imaginatives perquè puguin elevar la nota mitjana i tot quedi més dissimulat.


Aclarit això, ara anem a la Catalunya Imaginària, la de la llengua que es parla i s'ensenya per fotre. En aquesta Catalunya, una servidora, que ha desaprès una bona part del bon català que li havien ensenyat els seus bons mestres, segurament no té cap dret d'explicar que coneix professors de secundària que ignoren els mecanismes dels pronoms febles. Servidora, que té un corrector darrere que la fa quedar bé, tampoc no és ningú per a dir que coneix docents amb cinc carreres capaços d'escriure repetidament 'cumpleanys', i que ha vist notes informatives d'una escola de primària parlant de 'apuntar-lis' (els nens i les nenes, i les nenes i els nens, això sí) a tal activitat. 


Servidora, que vol estar tan segura que aquests casos són una excepció com que l'excepció existeix, pertany al malaurat ram de l'arquitectura. Amb la fallida del negoci, molts col·legues han fet a corre-cuita el màster de formació del professorat i apa, tothom per aquests instituts de Déu a fer substitucions. Em permeto la sospita que això també els passa a més professionals de disciplines en què el domini del català és tan secundari com la marca dels pantalons. És allò de 'no em vinguis amb pamplines que lo important és que ja ens entenem, vale?'.


Sigui com vulgui, en un país on per ensenyar matemàtiques, posem per cas, o dibuix tècnic, o fins i tot a saltar al poltre, qui et contracta no troba exigible que sàpigues fer servir l'idioma amb correcció, no veig per què ens hauria de preocupar tant, si l'idioma vehicular és el català o l'urdú, si quan els alumnes surten de la classe de català –el correcte, el difícil–, a la resta de classes es troben amb aquell altre idioma tan fàcil, el del tot s'hi val, el que serveix per a entendre's de debò, i prova d'això és que el parlen a la televisió, a la ràdio, a les universitats, des d'experts en física quàntica a catedràtics d'economia. Almenys durant l'etapa escolar hauríem de tenir l'oportunitat de tenir contacte amb el català genuí en tots els àmbits, i després, com se sol dir, la vida ja ens suspendrà.

Editorial