Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

25.03.2013

Fer bugada

L'independentista domèstic ja fa dies que ho veu. Quan surt al balcó a fumar amb sabatilles, quan hi estén la roba, quan torna del supermercat, mira de reüll a la barana:  està inquiet. Fent el sopar, comença a treure el tema: 'Nena, potser hauríem de fer un pensament.' Sí, xiquets, això és així: ha arribat l'hora de posar l'estelada a la rentadora, amb el programa llarg i el Micolor. I per una vegada no és cap metàfora, que ens coneixem.


A Barcelona mateix, on la pol·lució es pot tallar en porcions, moltes estelades ja comencen a fer llàstima. Sobretot aquelles amb trenta anys de manifestacions a sobre, de fil pesant i vulnerable. I aquesta imatge és contraproduent per a l'ànim del país. Fa uns quants mesos, anaves pel carrer mirant amunt com un babau –'goita aquí una amb asta, goita allà tres en ratlla'--, tot era color i alegria. Ara veus aquella vora esfilagarsada, un vermell que marroneja, un groc pansit, una estrella amb una cagarada de colom i penses: 'Nano, això s'allarga.'


Perquè aquest propòsit que va començar aixecant un dit i proclamant que aquella bandera restaria al balcó fins el dia de la independència, com l'enamorada que promet que mai no es traurà l'anell fins que es troba que ha de netejar la tassa del vàter, tot això, en un país de símbols, simbolismes i simbolets, té una importància històrica: és la representació gràfica que hi va haver un dia que vam pensar que la independència podia arribar d'un moment a un altre i no ens podia agafar desprevinguts: el nostre balcó el tindríem guarnit fos l'hora que fos, i nosaltres al darrere, fent guàrdia.


I ara què passa? Doncs que l'independentista domèstic ja fa setmanes, si no mesos, que quan es lleva al matí i va a la premsa per veure com tenim la independència, li fa la sensació de trobar-se al dia de la marmota. Llegeix les declaracions sobre el procés del govern i de l'oposició --la constructiva, la crítica, la incrèdula i la torracollons--, i troba que l'única diferència amb discursos anteriors és que els han anat canviant els casos de corrupció i els objectius de dèficit amb què ens els distreuen perquè no sembli que sempre fan voltes al mateix.


I així, ficats en aquesta roda, de vegades no cal cap gran canvi, posa-hi per exemple un president Mas demanant un govern d'unitat amb un PSC que encara pensa a demanar permís al papa i a la mama; posa-hi un Mas-Colell declarant que 'mai no renunciarem al dret de decidir', amb aquest 'mai' amb regust de condemna; posa-hi una De Gispert insinuant que amb aquesta crisi tan dolentota, ai-ai-ai, que potser caldrà esperar 'una miqueta'; posa-hi Duran allargant la 'miqueta' fins el 2016, com aquell qui diu: em dono tres anys per acabar de rebentar el procés, i l'independentista domèstic s'aixeca d'un bot, obre el balcó fent petar els finestrons, agafa la bandera d'una esgarrapada i l'entafora a la rentadora.

Editorial