Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

17.03.2013

Cristians anticapitalistes

El reverend pare Michael Ellick és el pastor protestant de la Judson Church, una de les esglésies més progressistes de Nova York. En l'intricat món protestant, aquesta església del barri de Greenwich Village forma part de la United Church of Christ i dels Baptistes Americans. La United Church of Christ és la primera església americana que va ordenar capellà una dona, un negre i una persona homosexual. Ellick, nascut a la Costa Oest en un ambient de baptistes molt conservadors, va estudiar filosofia i religions comparades a la Universitat de Washington abans d'entrar al seminari. Quan en va sortir es va passar al budisme i durant set anys va seguir els passos d'un mestre tibetà. Després va tornar a l'església i l'any 2007 va arribar a la Judson. 'És una església que s'ha trobat a si mateixa quan ha posat menys èmfasi en el dogma i l'ha traslladat a les accions de justícia social.' Michael Ellick, per exemple, i davant la gravetat de crisi econòmica, defensa la cancel·lació dels deutes de la gent. Que no es tornin! És el Jubileu Bíblic.



Pot explicar a qui no ho sàpiga què és el Jubileu i per què el defensa?


És molt irònic que siguem una nació que ens reclamem constantment cristians, que engeguem autèntiques guerres culturals per definir exactament què diu la Bíblia i resulta que aquí tenim una immensa part de l'Antic Testament que ignorem del tot. Ni en parlem, del Jubileu! Apareix a la Bíblia unes quantes vegades, sobretot al Levític i el Deuteronomi, text bíblic que des del meu punt de vista no esmentem prou.


El Deuteronomi explica que cada set anys els deutes s'han de cancel·lar. I si algú havia perdut les pròpies terres, o la casa, les havia de recuperar. I el Jubileu és el mateix, però molt més gros. Després de set vegades set anys, és a dir, cada quaranta-nou anys, es declara el Jubileu. El Jubileu és la cancel·lació d'absolutament tots els deutes de la gent. Ningú ja no devia res. Segons la Bíblia, no n'hi ha prou a dir que els pobres existeixen, que sempre han existit i que potser són pobres per culpa seva. Des d'un punt de vista bíblic és una idea inadmissible. S'han de tenir en compte els motius i les raons que permeten que la riquesa s'acumuli en poques mans. I la Bíblia diu que s'ha de posar remei a l'acumulació de la riquesa. Per això cada un cert nombre d'anys els deutes es cancel·len. Per cert, això també ens ho ensenya el joc de taula Monopoly. Ara tothom hi juga per aprendre a ser un capitalista sense escrúpols, però l'origen del joc era una crítica al capitalisme: s'ensenyava a les criatures que en el capitalisme només hi ha una persona que hi guanya perquè tota la resta van a la fallida. Tota una lliçó.



El Jubileu implicaria que si no pots pagar la hipoteca, no la pagues?


Jo t'ho podria defensar, això. I tant! Al 100%. Però és un debat que s'ha de tenir en molts altres llocs. Mira, fa pocs anys aquí va haver-hi el moviment per a un jubileu cristià que va posar damunt la taula la condonació del deute al tercer món. Jo crec que hi ha d'haver alguna mena de condonació als Estats Units. Hipoteques? Només dic que podem trobar la manera de fer funcionar el sistema de manera més eficient i que el sistema, el volem poder escollir. La meva pregunta, en el fons, va adreçada directament a la comunitat de la fe: com pot ser que ens reclamem cristians i no defensem la justícia econòmica en el món real?



La Judson Church ha pensat treure els diners del banc?


Alguns de nosaltres ja ho hem fet en les nostres comptes personals, i els hem portat a cooperatives de crèdit. Però les inversions de l'Església són en mans de bancs convencionals. Ara veiem que no és fàcil de treure'ls. Alguns de nosaltres veiem la teologia econòmica com una cosa nova, però per a les esglésies afroamericanes dels EUA no és cap novetat. Fa dècades que tenen cooperatives de crèdit i complexos sistemes financers. Ens porten vint anys d'avantatge. És ara que alguns blancs com jo diuen, uau, mira què fan ara. Jo alguna cosa en sé, però poc, i ara escoltem els experts, que són ells.



Vostè qüestiona el capitalisme també des del púlpit o només en les entrevistes?


—El capitalisme és un sistema d'opressió sistèmic. No és ni tan sols democràtic, sinó plutocràtic perquè el nostre govern és controlat pels rics. Fins i tot la gent del carrer parla d'aquesta manera i no crec que l'Església hagi de ser l'última a fer-ho. Al revés, hauria de ser la primera. Per tant, parlo del capitalisme des del púlpit de manera regular. A qui li importa, la paraula de Déu, si no té un impacte real damunt nostre? Si els Evangelis no ens afecten la nostra vida, el nostre esperit fet carn i ossos, doncs els Evangelis acaben essent una història i prou. Una història bonica, si vols, però història al cap i a la fi. Nosaltres creiem que hem d'escriure la nostra pròpia història a les sagrades escriptures. Avui en dia, amb tot, les esglésies no encarnem les comunitats radicals que Jesús, Gandhi i Martin Luther King van defensar. Pensa que els seguidors de Jesús es van desfer de les seves propietats. Per tant, sí, qüestiono el capitalisme. I no sóc l'únic a fer-ho. El meu argument, i el de molts, és que si volem mantenir-nos fidels a la crida de Déu, això és el que has de fer. Jo desafio a qualsevol que des d'un punt de vista teològic i bíblic em digui que aquesta no és la resposta més fidel a les sagrades escriptures.



Fem l'entrevista en el precís moment en què ja hi ha fumata blanca, però no sabem el nom del nou papa de Roma, encara. Com valora el Vaticà?


És fascinant i em té captivat. Aquí tens aquest sistema medieval que funciona a ple rendiment en l'era moderna. Però no deixa d'ésser un govern medieval que no té la connexió amb les bases que, per exemple, nosaltres tenim aquí. Allà la jerarquia no té cap motiu per reflectir ni els interessos ni la demografia de les bases. Al segle XXI, això és un problema. Escàndols sexuals a banda, tenen molta feina a fer, allà dins. Òbviament no sóc catòlic, però desitjo el bé a l'Església. La meva esperança és que elegeixin algú més jove i del sud global. Un papa que no fos blanc seria ideal perquè el poder de l'Església és bàsicament simbòlic, i la força que tenen és al sud.



Perdoni la ignorància. En una església protestant com la seva, qui és el seu superior?


Cada església protestant té la seva política. En el nostre cas, a mi m'elegeixen els fidels de la parròquia. La comunitat. A mi se'm contracta per a ser el pastor i, per tant, he de predicar, he de liderar, però ho he de fer en comunitat. Per tant, nosaltres tenim una Junta Eclesial, formada per una dotzena de persones, molt majoritàriament seglars. Les decisions importants, les ha de prendre aquesta junta una vegada el mes a través de votacions. Jo tinc el poder de contractar gent, de fer fora gent i en porto el dia a dia, però per damunt meu hi ha un ministre veterà. En el meu cas és una ministra, Donna Schapper. Si mai tenim desacords, he d'acatar la seva paraula, que per això és veterana. Finalment, tenim una denominació per damunt nostre, però bàsicament només coordina. Aquesta església, la porta la gent, i nosaltres som qui busquem els diners i ens autofinancem. No rebem cap subvenció de l'estat i ningú no ens pot dir com hem d'interpretar les sagrades escriptures.



Espero que no s'ofengui, però li he de dir que jo, nascut en l'ambient majoritàriament agnòstic de Barcelona, he arribat a trobar l'ambient religiós dels EUA asfixiant.


—Doncs si això t'ha passat a Nova York, espera't a viatjar pel país. Els blancs d'aquest país són bàsicament puritans. És gent que no va arribar aquí buscant la llibertat religiosa, sinó que volien fundar la seva versió religiosa. La llibertat, la volien per a si mateixos i en cap cas per als altres. Als EUA, la llibertat religiosa significa això i encara es nota en la nostra manera de comportar-nos.



L'any 2008, Barack Obama va ésser el primer president del EUA a mencionar els no-creients en el seu discurs presidencial. Les religions als EUA van a l'alça o a la baixa?


Les esglésies a Amèrica van a la baixa. Es veu menys entre els evangelistes, però els protestants, els catòlics, tots parlem de pèrdua de fidels. Hem vist un boom del que anomenem el 'grup del no': gent que diu que no és catòlica, ni protestant, ni jueva, ni musulmana ni s'identifica amb cap tradició religiosa. Diuen que són espirituals, però sense religió. A més a més creix el nombre d'ateus i agnòstics. Evidentment, els polítics ho veuen i han de reconèixer que els Estats Units ja no són un país religiós i prou. Obama se'n va adonar. Crec que és molt saludable i ens fa veure que no som fidels a l'hora de portar la crida de Déu a la vida real. La gent vota amb els peus, i per això ens deixen. És problema nostre entendre la paraula de Déu en els temps moderns.



Vostè ja era activista abans d'aterrar a la Judson Church?


—Col·laboro amb Strike Debt i Occupy Wall Street. També vaig ser molt actiu en el moviment Nou Santuari, un moviment en favor dels drets dels immigrants. Volíem cridar l'atenció de la terribles condicions dels centres de detenció. Per això cada setmana deu clergues saltàvem al mig de la carretera que menava a les presons, i en blocàvem l'accés. No deixàvem entrar-hi ni sortir-ne els cotxes on anaven els detinguts. Ens detenien i ens arrestaven. Si el teu govern és una plutocràcia, hauràs de parlar d'aquests temes. Has d'arribar fins a l'extrem de veure't detingut perquè els canals habituals de comunicació amb el poder s'han trencat. Des d'Occupy Wall Street m'han detingut quatre vegades i els meus advocats m'han dit que si hi torno, aquesta vegada em poden tancar, no sols arrestar. Aquí no es tracta de fer-ho per a sentir-se millor o com un heroi. Has de tenir una estratègia. A vegades acaba bé, i a vegades no.



La imatge de l'església americana que rebem a Europa, ja li dic jo que no és la seva.


El mateix dia que el Tea Party arribava a la notícies nacionals després d'insultar i escopir senadors i periodistes davant la Casa Blanca, nosaltres reuníem vint mil persones davant el Senat. Hem tingut manifestacions de cinquanta mil i cent mil persones per canviar les lleis de la immigració que amb prou feines han sortit a les notícies. I aquí, a Nova York, hem tingut Wall Street envoltada per vint mil persones. I sí, vam arribar a les notícies, però resulta que per fer-ho nosaltres hem de ser molts i ells, en canvi, aquests multimilionaris, resulta que des de casa, fumant-se un puro i bevent whisky, fan arribar el missatge on volen. Suposo que a vosaltres us deu passar el mateix. D'on has dit que eres?



De Barcelona.


Oh, m'encanta Barcelona! Tinc moltíssims amics que hi van sovint. Tots estan enamoradíssim de la vostra ciutat. Sempre diem que quan aquí les coses es posin lletges fugirem cap allà. Ha, ha! Tothom me'n parla meravelles. Jo quan deixi tot això, quan ho abandoni tot, me n'aniré a viure al bosc, ho tinc claríssim, però em sembla que tota la resta dels amics aniran a Barcelona.

Editorial