Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

08.02.2013

Shell culpable, finalment

Per primera vegada a la història, la petroliera Shell ha estat condemnada per un tribunal neerlandès per vessaments al delta del Níger. És un pas molt important. La sentència crea jurisprudència. Obre una escletxa judicial per on haurien de poder accedir a la justícia centenars, milers de casos de desastre ecològic per culpa de Shell. Així i tot, la victòria dels pagesos nigerians, ajudats per Milieudefensie --la filial holandesa de Friends of the Earth--, no ha estat total. Shell té moltíssima força. Els denunciants, tot i congratular-se de la decisió judicial, hi apel·laran, perquè la sentència rebutja les querelles de quatre dels cinc afectats d'uns altres pobles, emparant-se, com és habitual, en el fet que la causa dels vessaments fos un sabotatge, i no un accident. I, a més, la condemna és contra la subsidiària nigeriana de Royal Dutch Shell (RDS), anomenada Shell Petroleum Development Company of Nigeria (SPDC). 'L'empresa mare no és responsable de cap de les denúncies', han declarat directius neerlandesos, amb el cinisme habitual.


I per què el tribunal no ha responsabilitzat, directament, RDS, pels danys causats a Nigèria? Perquè el mateix tribunal no ha ordenat l'accés a la documentació interna de Shell, que provaria que les decisions d'això que es fa a Nigèria es prenen als Països Baixos. El poder de les petrolieres passa per sobre de l'acció total de la justícia. RDS té el 100% de les accions d'SPDC, però SPDC és una aliança empresarial, a mitges amb l'estat nigerià, un estat que, com ja he explicat més vegades, sembla una simple estructura per a encobrir la corrupció de les elits locals i els interessos de les multinacionals. Recordo un cablegrama publicat per WikiLeaks que reflectia la prepotència dels executius de Shell: 'Estem tan ben infiltrats en el govern nigerià, i des de fa tant de temps, que ja se n'han oblidat.'


RDS, gràcies a la feblesa del tribunal, mig defuig, formalment, la seva responsabilitat màxima. Val a dir, també, que els beneficis de la filial nigeriana, estimats en 1,8 bilions d'euros anuals, es dipositen als Països Baixos. I això, en cinquanta anys, són molts diners. I, sobretot, molt poder. Milieudefensie ha declarat: 'Aparentment, el nostre sistema judicial permet que una companyia s'embutxaqui els beneficis d'una subsidiària estrangera, sense ser responsable del mal que origina mentre obté aquests beneficis.' Kafkià. La corrupció és el sistema. La lluita continua. Això no obstant, s'ha aconseguit una gran victòria. Un precedent per a la justícia internacional.


No oblidaré mai el dia que vaig visitar Goi, a Ogoniland, un dels pobles als quals, de moment, ha estat rebutjada la querella. El petroli vessat s'havia incendiat. Era un paisatge fantasmal: els manglars eren cremats, com esquelets carbonitzats. Ja gairebé no hi vivia ningú. Tret de quatre vells que hi vagarejaven com espectres. Al vespre, vaig escriure: 'Un vell esquelètic prepara la canoa per a sortir a pescar. Es mou sense esma. Sembla molt cansat. La fusta de la barca, construïda d'una peça, amb el tronc buit d'un arbre, és ennegrida per culpa de l'incendi. Sembla que encara s'hi respira un aire tòxic, de petroli incandescent. Quan un raig de sol toca la superfície d'aquestes aigües estancades, s'hi veuen taques tornassolades, llefiscoses. "Tot i que ho van netejar, sovint tornen a aparèixer taques a l'aigua. No sé si són restes que van quedar al fons i pugen a la superfície o greixos que es desprenen d'aquells manglars morts d'allà baix", comenta el vell pescador, assenyalant l'horitzó amb un rem socarrimat. "Les platgetes encara són negres, el petroli cala molt profund en la terra i encara que netegis la superfície, rebrota. Ens hem quedat sense res. La pesca va fatal. Cada vegada hem de remar més hores per trobar bancs de peixos. Tot i això, sovint, quan els obrim el ventre, fan pudor de petroli.  Les dones, que pesquen gambes i crancs, han de caminar moltes hores per trobar-ne. I es cansen. Abans, en pescaven aquí mateix, amb un cistell.  Ja només quedem els vells. Els qui no podem anar enlloc. Aquesta merda ens ho ha empastifat tot. Fins el més profund de l'ànima", sentencia, clavant amb ràbia el rem en el fang negre, com si volgués rematar la terra d'una ganivetada.'

Editorial