Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

26.01.2013

Pensamiento Navarro

Davant la divisió del PSC tenim dues opcions: fer llenya de l'arbre caigut o bé intentar veure fredament què els hi passa. No sóc l'únic que ho intenta esbrinar i aquests dies molts dirigents de la cúpula busquen explicacions. Si ho entès bé, aquesta és la raó que dona la direcció socialista: el PSC es parteix per la meitat com ho està fent la societat catalana. Nosaltres som simples víctimes d'un procés general. La divisió no és culpa nostre.


És cert això? La societat catalana està dividida en dues meitats com diu la cúpula del PSC? Segons la darrera enquesta del CEO això no és cert: els catalans es decanten en un 70% a favor de la independència, un 24% s'hi oposa i un 6% NS/NC. Això no és una societat dividida en dues meitats, sinó majoritàriament decantada cap a una de les bandes i el 50% no es veu per enlloc. En canvi, però, llegint l'enquesta feta pública aquest gener (és l'enquesta sobre la independència més completa que jo conec fins a dia d'avui) sí que veus que alguns segments de la població estan dividits just al cinquanta per cent. Són grups on la meitat es troba a favor de la independència i l'altra meitat no. 


És realment revelador veure quins són aquests subgrups que queden dividits en dues meitats: catalans que parlen castellà (40% a favor independència, 52% en contra, 8% No sap), els que se senten tan catalans com espanyols (41% a favor, 48% en contra), els bilingües (54% a favor, 29% en contra), i els catalans nascuts a les Espanyes (38% a favor, 51% en contra). És a dir, és la gent de la qual el PSC n'ha fet bandera els que estan partits per la meitat. No només això. L'únic partit (l'únic!) que té els votants dividits en dos grans blocs sobre aquesta qüestió és el PSC (50% a favor, 42% en contra). La resta de partits són sòlids com una roca. CiU (85% a favor), PP (85% en contra), ERC (99% a favor) i C's (89% en contra). Fins i tot ICV frega el 70% a favor.


Crec sincerament que el PSC veu amb horror com es queda sol en la divisió del 50%. Se'n adona, impotent, com fins i tot grups de ciutadans que ell creia propers s'allunyen cada vegada més d'ell. Així, tenim un primer grup, que m'encanta, i que anomeno el grup dels feliços can seixanta: catalans nascuts a l'estranger (60% a favor, 24% en contra), abstencionistes (64% a favor, 30% en contra) i una espectacular ICV (69%, 23%), autèntic mirall, ells sí, de la realitat catalana (Catalunya 70%, 24%). Per últim, i a més a més, n'estic segur, a molts socialistes bona gent els ha de fer mal veure's tan lluny dels catalans nascuts a Catalunya (76% a favor) i dels catalanoparlants (88% a favor). En fi, que jo veig un PSC lluny dels seus amics, sol i dividit. Jo crec, humilment, que Maurici Lucena no té raó. 


Doncs és en aquest clima de divisió, i confusió, que entra en escena Pere Navarro, líder del partit dividit. L'home, només arribar, va optar per una de les bandes. Suposo que algú degué advertir-lo que això implicava perdre l'altra. Ell tirà pel dret, arriben les eleccions, es posiciona pel no a la independència i sí, sí,  la meitat del partit se'n va anar (53%) i l'altra es va quedar (47%) com detalla aquest estudi de transvassament de vot (pdf) de l'ICPS. També és cert, en honor a Pere Navarro, que l'home ha atret nous votants al seu projecte. Són els vells de l'extrardi que Miquel Iceta descriu tan cruament aquí (pdf), i uns quants convergents temorosos de la mare de Déu i d'Artur Mas. 


Tot plegat molt il.lusionant. 


Ja anem acabant. Arriba el primer ple del Parlament i Navarro, liderant el nou PSC (més o menys igual de gran, però una mica més vell i unionista) va i es posiciona contra el dret de decidir. Nou focus de divisió. Jo no sé si Pere Navarro té cap idea del que està fent. Tampoc sé si coneix el partit que lidera. Ho sap, el president, que el 94% dels socialistes acceptarien el resultat, fos quin fos, d'un referèndum sobre la independència de Catalunya ? Vull dir que aquesta 'qualitat' democràtica del PSC està per sobre de la mitjana de Catalunya (89% acceptaria els resultats) i per sobre d'ICV, per posar un exemple. En fi, jo no sé si és bona idea dir a uns demòcrates com aquests que no es pot votar. Això, a gent com la Rocío Martínez-Sampere no els agrada.


Pere Navarro sabrà. Jo sí que veig que aquest darrer pas ha violentat el PSC fins a uns extrems inimaginables. Hi veig nervis i molta tensió. I espero amb delit la crònica de la reunió d'avui escrita per Iñaki Ellakuria a La Vanguardia. A mi no m'estranyaria, per exemple, que avui quan es vegin entre ells, les noves diferències es resolguin a insults. Així, tal qual, a mig consell nacional: Tu, franquista, deixa'm votar! Faig servir aquest insult perquè ja fa uns dies que la paraula franquista és en l'ambient de can PSC. Des de fora allucinem de veure-ho: el franquisme va aparèixer poderós en el magnífic debat radiofònic entre Toni Comín (PSC) i Pere Navarro (PSC) i poc després, Joan Ignasi Elena, un dels diputats rebels, va fer circular aquesta espectacular fotografia antifranquista a través del twitter. Finalment, dissabte, la senyora Montserrat Tura va dir això a twitter a un company de partit: 'El franquisme no em va fer callar. No ho faràs tu'. Ahir diumenge una companya de twitter la recolzava: 'Tenim una cosa en comú, a mi també em volen callar encara que no els comparo amb el franquisme'. I la doctora Tura (PSC) va donar un resposta que em va deixar mut: 'Tampoc hi ha cap comparació en les meves paraules. És una constatació'.


Una guerra entre franquistes i demòcrates dins el PSC. Uns que volen votar no a la independència. I els altres que no els deixen fer-ho. A això hem arribat. Pere Navarro, geni i figura.

Editorial