Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

03.01.2013

El cínic Artur i l'espiadimonis pervers

‘No hi ha projecte nacional sense projecte social. I no hi ha projecte social sense projecte nacional.’ L’intrèpid timoner s’hi ha lluït, aquesta vegada. Què hem de pensar, els desgraciats convictes que ens passem la vida remant a les bodegues? Què? Tenint en compte la política econòmica i social que ha aplicat des que anava de bracet amb el PP, i els pocs canvis anunciats d’ençà que se’ns ha fet sobiranista i va del bracet amb ERC, es constata l’evidència: continua mentint. I si, a més a més, hi afegim la continuïtat dels més nefastos dels ‘best ones’, els qui més retallades han fet en àrees socialment clau, com ara salut i ensenyament, vénen ganes d’arrencar-se les cadenes, pujar a coberta i fotre quatre crits. Amagat darrere l’escut sobiranista se sent més ben protegit, per això.


Què devien pensar, quan el van sentir, els treballadors tancats a l’Hospital de Sant Pau, i tot el cos sanitari en lluita? I els treballadors socials? I els docents? I tots els qui des d’avui haurem de pagar més per l’aigua, la llum, el gas, els transports...? I els amenaçats per futurs desnonaments? I els desocupats? I els joves que se’n van a l’estranger a cercar feina?


Això sí, cal reconèixer que el timoner s’ha refinat. Menteix amb un cinisme descarat, versallesc, abrandat, nadalenc. Amb cara de moment històric. Un cinisme digne d’un dels seus més preuats assessors en cartes nàutiques i control cultural. Tots sabem de qui es tracta: del trànsfuga, del traïdor de cabell d’àngel. Sí, d’ell: el petit maoista saltataulells. Ni més ni menys.


El gran abisme que es va obrint entre paraules i fets és immens. És un forat negre profund i etern. Tant, que mai més no encertarem a unir els mots amb els significats que encloïa el vell diccionari.


Els consellers àulics de l’intrèpid timoner s’han fet elàstics, postmoderns, líquids. S’adapten a tot, en la seva fugida cap endavant, per tal d’aplicar, amb obediència cega, les directrius dels mercats.


Manipulen el discurs, el modelen com si fos de plastilina, l’edulcoren, hi posen una mica de brillantina estelada, i endavant les atxes. Prou bé que ho sap fer el petit maoista saltataulells. En els vells temps, se’n fotia, del nacionalisme català, per burgès i reductiu. Però en la seva epopeia vital a la recerca del poder màxim, no pas total (quin greu...!), ha hagut de fer-se nacionalista, primer, i independentista, després. Tan fresc. Ale-hop! I sense despentinar-se.


Déu ha disposat (i només ell sap per què) que el ‘Grillo Parlante’ del nostre trànsit nacional a primera divisió, tingui aspecte de gnom pulcre i endreçat, d’ullera perfumada i aixella depilada. És submís, devot i fidel a l’amo. Viu en permanent ‘brainstorming’ per a nodrir-lo d’eslògans i miratges verbals.


Ara s’ha transmutat en espiadimonis. Sobrevola els escons caçant paraules al vol, com papallones. Cada vespre, quan li manca l’alè, posa suament les seves potetes d’artròpode a l’espatlla de l’intrèpid timoner. Ho fa amb maneres de gata maula –val a dir que també respon al nom de ‘cavallet del diable’ o ‘damisel·la’. I, amb un delicat brunzir d’ales, com de borinot ‘gay friendly’, li crida l’atenció. Aleshores, amb gran cura que l’intrèpid no tregui els ulls de la ratlla de l’horitzó, li xiuxiueja paraules robades durant el dia: ‘estructures’..., ‘estat’..., ‘projecte’..., ‘social’... L’escena podria semblar romàntica, però és perversa, enverinada. Si mirem com ha quedat el seu antic partit, després del pas de l’espiadimonis, tot fa preveure les pitjors conseqüències. Quanta mentida....! Per ventura Déu vol que ens estavellem contra les roques? A la calba confederal, cristiana ella, li faria molt de goig. 

Editorial