Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

02.12.2012

V de Victòria

L'alegria es pot resumir en una sola frase: som majoria absoluta els qui volem un referèndum aquesta legislatura. Optimista de naixement, després dels resultats confesso que sóc dels qui creuen que farem el referèndum sense cap mena de dubte. Ho crec del tot. Aquest és el mandat i, em sembla, aquestes són les intencions. A mi, no em feu plorar amb ulls convergents, família, que la meva alegria és enorme i el meu plor és d'alegria.


Alegria perquè hem votat per primer cop un parlament amb majoria independentista. Concretament, som 74. Recordo, aquells anys, quan érem 3. Literal. Hem passat de 3 a 74. Per això, a mi, l'alegria em surt per les orelles. Floto i tot, família. Jo salto d'alegria en comprovar que sí, ha passat, CiU s'ha fet independentista i no ha perdut res d'importància pel camí. Després del gran canvi, del salt al buit, de perseguir la quimera, resulta que CiU passa d'1,2 milions a 1,1 milions de votants. Ja em diràs la pèrdua. Tants anys sentint que CiU perdria la majoria, si passava al nostre bàndol, i resulta que torna a tenir, com sempre, majoria. O sigui que menys plors als ulls i més cares altes, convergents.


També hem vist, alguns amb una alegria descomunal, com Esquerra superava el PSC en nombre de diputats. Ha passat allò que apuntava Joan Ridao amb insistència: ERC comença a substituir el PSC. Avui és un dia per a felicitar-lo, a ell i als creadors de l'estratègia que molts van titllar d'equivocada. Els acusaven d'ingenus i, mira, l'estratègia ha demostrat que era un bon camí: ERC aconsegueix vots fora de CiU. N'aconsegueix del PSC, de l'abstenció i de nous votants Eo, que els independentistes del Baix Llobregat comencen a ser molts gràcies a ERC. Molts. I a les barriades de Sabadell, també. Com voleu que amb notícies com aquesta jo estigui trist? 


Però és que, a més a més, resulta que la CUP ha entrat al parlament. I aquesta tampoc no és una alegria més. És una alegria enorme. Per fi tenim un partit anticapitalista a casa nostra. Diguem-ho una altra vegada per si no ha quedat clar: an-ti-ca-pi-ta-lis-ta. Que a tots ens fa cosa dir-ho, però hem de començar a parlar clar: si Espanya no funciona, el capitalisme tampoc. I em sembla que no cal ser gaire llest per a veure-ho. Una altra cosa és no atrevir-se a criticar el sistema o tenir por de les alternatives. O fins i tot tancar-se en banda. Però que el sistema no funciona em sembla que és una evidència. I algú ho ha de dir. I si aquest algú és un radical de veritat com el David Fernàndez i la resta de la CUP, doncs molt millor. I si, a més a més, el radical no és cap fanàtic, doncs excel·lent. Perquè n'hi ha prou de conèixer-lo una mica per a saber que el David no és ni fanàtic ni sectari. Al revés, és lletrut, format, suau, educat, un encant de paio. Un perill real. En fi, que l'alegria també em ve, i molta, gràcies a la CUP. Només un detall explicat per un nét a Twitter. 'El meu avi de la CNT ha anat a votar per primera vegada a la vida i ha votat la CUP.'


Per escenes com aquestes com voleu que jo estigui trist? Amb tantes batalles guanyades en un sol dia com voleu que estigui baix de to? No, família, no em fareu plorar amb ulls convergents, que jo ploraré amb ulls d'alegria.

Editorial