Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

19.11.2012

Agraïts

En moments clau de la nostra història un diari espanyol ens assenyala el camí. El 2004, quan l’enemic era A, aquest A tenia comptes a Suïssa amb Batasuna, que és com dir ETA, que és com dir al-Qaida, seguint la cadena lògica de l’eix del mal. Doncs el 2012, quan l’enemic és B, resulta que B també té comptes a Suïssa, i com que ETA ja no val, relacionen els pempis amb el Millet, el nostre papus particular.


Sort en tenim, del Perejota, sempre disposat a lluitar contra la manipulació per fer-nos arribar informació veraç i contrastada, encara que sigui justet-justet, a dies de les eleccions. Ell sap què ens convé saber, de quina manera i quan, i ens dóna un titular ben sucós perquè l’electorat català pugui valorar-lo com millor sap, és a dir: barallant-nos de valent amb el titular i barallant-nos de valent entre nosaltres. I és que, quan els catalans som agraïts, no tenim rival. 


I mentre els ‘indepes’ ens anem fotent bufetades els uns als altres, comptem que els indecisos veuran en les nostres discussions fratricides un saníssim esperit crític més que no pas el gustet de posar el dit a l’ull de qui vol un estil de país diferent del nostre. Que els no convençuts, en lloc de tirar el barret al foc i dir ja us arreglareu, hi trobaran l’estímul per a desitjar la independència i almenys estalviar-se les bufetades que ens vénen del més enllà. Ha!


Per una estranya raó que s’escapa a la ciència, ens pensem que podem tirar-nos pedres a la pròpia teulada dia sí i dia també i que, a l’hora de la veritat, es farà el miracle: quan vindrà la tempesta aquí no es mullarà ningú. I els capellans encara van dient que en aquest món s’ha perdut la fe! I jo em pregunto: a tall d’entrenament, no seríem capaços de desafiar el nostre instint caïnita ni que fos durant una setmana?


No podríem desconnectar de Mundos, Abecés, Intereconomies, Raons, Desraons, i deixar d’agrair-los tot el bé que ens volen durant sis dies petiiits, petits? No podríem convertir-nos en una pista de patinatge temporal per a les provocacions i anar per feina? De debò és tan complicat de veure un ’indepe’ del partit que ens fa més tírria com un ‘indepe’ més, i no com un vot menys, sectari i traïdor?


Tant de bo, quan serem a punt de ser independents, que el Perejota no doni l’abast a ‘destapar’ comptes suïssos. Això voldrà dir que, per fi, anirem tots arremangats, que tots haurem après a renunciar a una part d’allò propi per arribar a la primera parada d’un destí comú. Perquè aquest procés, i això sí que no ho discuteix ningú, serà col·lectiu o no serà. Un detallet que als Perejotes els passa per alt, i que, de tant ignorar-lo, farà que sempre errin la fórmula.

Editorial