Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Andreu Barnils

18.11.2012

A mil per hora

No us ha estranyat, a vosaltres, la reacció positiva dels països estrangers al nostre procés d'independència? Us ho esperàveu, que el Financial Times fes articles a favor del nostre crit de llibertat? I què dir d'Aljazeera? No va ser aquesta cadena de Qatar que va connectar, en directe, amb la manifestació de l'Onze de Setembre des de Barcelona? Aquell dia al menjador de casa, a Brooklyn, jo al·lucinava. Hòstia, nen, en directe la fan? Total, que ha anat passant el Wall Street Journal, Financial Times (graaaan feina David Gardner!) i tutti quanti. Digues un mitjà estranger i veuràs com ha parlat de nosaltres: amb respecte. Com a mínim, amb respecte, i alguns molt a favor. Naturalment, amb excepcions.


Com és que passa això? Tan eixerits som els catalans o què? Per què reacciona així el món? De moment, la millor resposta que he trobat és la del politòleg Paul Treanor, estudiós del nacionalisme. Holandès. Un paio molt interessant, el senyor Treanor, gràcies al qual he entès millor les reaccions de la premsa internacional. A mi, Treanor va ser el primer que em va explicar el nacionalisme des del punt de vista del món. Ho vaig aprendre sobretot en el seu escrit, curt, tècnic i preciós, titulat 'Structures of Nationalism' (1997). Allà l'holandès explicava, ara fa vint-i-cinc anys, què feia el món, respecte dels nacionalismes. 


El món, diu Treanor, va a favor dels nacionalismes i n'és un gran partidari. Un fervorós seguidor. Segons ell, el nacionalisme ha triomfat per tot el planeta i costaria molt de trobar cap habitant que no visqués en un país, en un lloc on hi ha una bandera, i un president, i un himne, i tot això. Per cert, costa de trobar, però n'hi ha. Sigui com sigui, un cop el 90% del planeta ha decidit d'organitzar-se en països (i no  pas en clubs de golf, per exemple), el món ha de decidir en quants països s'organitza. Fem un món d'un sol país? O millor de cinc-cents?


Segons Treanor, el món no vol ser un sol país, amb un sol president, i un sol govern, perquè seria un país que es trencaria per dins de tan divers que seria. El països, segons Treanor, tendeixen a ser més homogenis, més iguals per dins. Ara, per una altra banda, el món també es nega a cedir un país a cadascuna de les cinc mil cultures, pobles, del planeta Terra. És cert que per dins serien totalment homogenis, però aleshores hi hauria el perill que es barallessin entre sí. Hi hauria massa països, i massa diferents entre si. El món també fuig d'això. A banda, diu Treanor, alguna d'aquestes cultures, o pobles, amb prou feines si són uns quants centenars d'individus. Inviable, fer-ne un país. No hi haurà, per tant, un país per cultura. N'hi haurà menys.


El món busca, doncs, un punt dolç, un terme mitjà, en què els països no siguin tan grans o diversos que es trenquin en mil bocins, ni tan homogenis per dins ni tan diferents entre si que acabin barallats els uns amb els altres. Segons Treanor, aquest punt dolç, aquest terme mitjà, és un món de mil països: 'Per causa del molts moviments d'independència existents, de l'èxit que tenen els països petits, i del fet que hi ha moltes més llengües i cultures que no pas estats, tot indica que viurem en un món amb molts més de dos-cents estats: potser a tocar mil.'


Efectivament, cada cop al món hi ha més països. Cada cop que un país es declara independent penso en Treanor: un menys que falta per a arribar a mil, deu pensar l'home. Vull dir que, si aquest home és un visionari i té raó, això tot just comença. Ell anticipava un augment de països a Europa, precisament, i esmentava el cas català. 'Aquests deu anys vinents és poc probable que els Estats Units es divideixin, però podríem veure una Catalunya i una Flandes independents.' Fa vint-i-cinc anys ho deia.


Un món així, diu Treanor, podria aspirar a la pau. Seria el somni, la utopia, acomplert. Seria un món on tothom viuria en pau, perquè viuria en un país que no reprimiria els de dintre, i que tampoc no es barallaria amb els veïns. Seria un món feliç, un món que s'hauria trobat a si mateix, el seu punt dolç. Un món, per fi, descansat, que al final el món el que vol és que el deixin en pau.


En definitiva, que l'única cosa que volia dir és que no és tan estrany que el món vegi amb simpatia el nostre procés i que els diaris estrangers no ens vagin gens a la contra: nosaltres tendim a la xifra mil i volem fer un país (i no un club de golf).

Editorial