Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

01.10.2012

‘Es ven’

No ha començat la pre-campanya que ja hem assistit al primer espai gratuït de propaganda editorial: divendres, en una entrevista radiofònica per a tot l’estat, un enorme empresari barceloní del ram es va adreçar al prometedor mercat anticatalà i va emetre uns anuncis sense necessitat de traure’s la cartera de l’americana.


El principal deia que, en una Catalunya independent, se n’hauria d’anar a Espanya perquè d'aquí l'en farien fora: una proclama que ha aixecat uns escarafalls incomprensibles, perquè tothom sap que la publicitat no va de dir veritats, sinó de generar desitjos, i no ens pot pas sorprendre que l’editor de l’imaginatiu diari espanyolista del Photoshop volgués posar una mica de fantasia al seu espot.


En canvi, no li faltava raó quan declarava que no tenia sentit ‘tenir la seu en un país estranger que parla un altre idioma’. No t’hi vulguis trobar, l’endemà de la independència, que tots els teus treballadors catalans comencin a parlar català. O encara més murga: que, per anar a l’oficina, en comptes de la T-10 hagis d’agafar el passaport. Com va dir l’ex-ministre Piqué, seria ‘una tragèdia’, i poca broma sentir dir ‘tragèdia’ de boca de l’amo d’una casa d’avions.


El cas és que així, enllaçant plors i lamentacions, hi ha noms i marques que de cop i volta corren per totes les boques peninsulars, acomplint el somni humit dels qui es dediquen al negoci de fer calers en sèrie fins a l’infinit i més enllà. I així, a l’engròs, l’empresari que dèiem pot arribar a una parròquia que, si encara no tenia un Savater o un De Prada als prestatges, farà el pas per la causa i tot quedarà a casa (seua).


Però que no s’enganyin els unionistes militants: els senyors dels grans negocis no defensen causes ni nacions, defensen mercats. Els peixos pesants que ara surten a plorar les set plagues de la independència, abans han sospesat el pa que s’hi dóna, aquí i allà, pel mateix preu. Si el discurs anticatalà no vengués a Espanya, cap venedor de garrofes no s’hi apuntaria. I el quid de la qüestió: si el discurs anticatalà no sortís tan barat, cap comprador de garrofes no el compraria. Sort que el client intel·ligent ja ho sap: a la curta o a la llarga, allò que és barat surt car.

Editorial