Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

02.12.2011

Coronel Ojukwu, in memoriam

El 26 de novembre va morir a Londres, a setanta-vuit anys, el coronel Chukwuemeka Odumegwu Ojukwu, el capdavanter igbo que va declarar la independència de la República de Biafra, al sud-est de Nigèria, i que va comandar-ne la defensa durant la guerra que Nigèria els va declarar, del 1967 al 1970. Ojukwu era fill d’un milionari amb el títol de Sir. Havia estudiat a Oxford i a l’escola d’oficials de la Gran Bretanya. Va invertir una gran part de la seva fortuna a defensar Biafra.

La guerra es va allargar molt per la intervenció, en favor de Nigèria, de la Gran Bretanya i de l’URSS, però també dels EUA, més distants i enfeinats al Vietnam. Entre els interessos bàsics hi havia, és clar, el petroli. França, extraoficialment, feia costat a Biafra. Va haver-hi entre un milió de morts i tres. Des d’aleshores, hi ha gravat en l’inconscient col·lectiu les imatges espectrals d'infants amb la panxa inflada, plens de mosques, morint-se d’inanició davant les càmeres. La terrible malaltia de desnutrició anomenada 'kawashiorkor'. Potser era la imatge més cruel que es veia després de la dels supervivents dels camps nazis.

Allà va néixer Metges sense Fronteres, el punt de partida dels moviments civils no governamentals d’ajuda humanitària. Biafra va perdre la guerra, però va resistir tant com va poder contra la cobdícia i la crueltat internacionals. El conflicte va posar en evidència el pitjor dels efectes colonials, la perversió i el cinisme diplomàtic. Ojukwu i els biafresos van donar una lliçó històrica de dignitat i de valentia des del dia que van gosar proclamar la independència. Van demostrar que es podia fer. ‘Biafra sempre és una alternativa’, solia dir el coronel.

Hi ha obres imprescindibles. Frederick Forsyth va ser-hi, el 1967, com a corresponsal de la BBC, però, com que el seu país abonava militarment Nigèria, el van acusar de falsificar els reportatges en favor de Biafra, i va deixar la cadena. Va tornar-hi al 1968, com a escriptor independent. Vivia en una furgoneta, prop del front. Va estar al cor de la tragèdia i va conèixer alguns dels principals protagonistes. Les seves cròniques es van publicar a Londres, en plena guerra, l’any 1969. En espanyol, es van recollir a 'Génesis de una leyenda africana. La historia de Biafra' (Barcelona, Plaza & Janés, 1979). Curiosament, just després d’aquesta aventura, Forsyth es va dedicar a la ficció, si bé no va deixar mai de fer servir tècniques periodístiques d’investigació. 'Los perros de la guerra' (1974), per exemple, és possible que es mig-inspirés en els mercenaris que va conèixer a Biafra. És molt interessant, també, la novel·la 'Medio sol amarillo' (Barcelona, Mondadori, 2007) de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, basada en la història de la seva familia.

La guerra de Biafra fou seguida a Catalunya amb molt d’interès. L’any 1969, per exemple, un grup de joves de Valls va fundar el Club de Futbol Biafra (1969-1978) per fer conèixer el drama d’aquell poble oprimit. També com a reivindicació, per tocar una mica la pera al franquisme. La samarreta era verda, negra i vermella, amb un gran sol al mig, com la bandera del nounat país africà. Des d’aleshores, han establert vincles amb col·lectius biafresos de tot arreu i van ser convidats, fins i tot, a la residència del coronel Ojukwu, a Nigèria, al qual van oferir una estelada i una estatueta dels castellers de Valls. També hi ha l’Associació Caué, Amics de São Tomé i Principe, que, entre més activitats, treballa per preservar la memòria del pont aeri de la Joint Churches Aid que efectuava vols clandestins d’ajuda a Biafra, des de São Tomé. A l’aeroport de l’ex-colònia portuguesa, s'hi conserven les restes abandonades de dos avions Lockheed Constellation de la Canairelief que ells voldrien restaurar i declarar monument internacional a l’ajuda humanitària.

Serveixin aquestes ratlles de condol a la família Ujukwu, al poble igbo i als seus amics i relacions catalans. En primer lloc, al Chief Jake Udeozor Nnagbo, cap dels igbos a Catalunya i a l’estat espanyol, que va ser un nen soldat d'aquella guerra i es féu mereixedor de l'àlies 'Bomba Billy'. A tots ells, als seus avantpassats, i a la memòria del coronel Chukwuemeka Odumegwu Ojukwu. Descansi en pau.

Editorial