Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

18.11.2011

Una democràcia tarada d’origen

El New York Times acaba de descobrir la sopa d’all. Fa uns dies, assenyalava la dubtosa qualitat de la democràcia espanyola. És recent però ja s’ha fet vella, deia. És una partitocràcia. Hi ha una creixent desconfiança en el sistema, especialment entre els joves. Res de nou. Sempre ha estat així. No és quëstió de l’edat. No ha empitjorat amb els anys. Ja va nèixer tarada, aquesta democràcia. Esgarrada, amb mancances físiques i morals. Però si ho diu un prestigiós diari nordamericà, potser hi haurà més gent que es prendrà seriosament l’anàlisi crític que molts han fet des del principi.

El sistema postfranquista espanyol sempre ha estat una partitocràcia, amb lleis que eliminen la pluralitat política en favor del bipartidisme. Sempre ha estat excloent, partint dels pactes transicionals que van reduir i limitar l’espectre ideològic públic, i la varietat crítica d’opcions i projectes de futur pel país. Sempre ha generat desconfiança entre molts sectors joves, i no tant joves, en sectors que no han volgut participar del pastís del repartiment de poder i privilegis. Sempre hi ha hagut ciutadans que s’han mantingut crítics i atents a la deriva del sistema. De retruc, l’establishment (i amb una gran responsabilitat dels intel·lectuls orgànics de partits i mitjans) ha fet mans i mànegues per a silenciar o marginar la dissidència. I, quan s’ha vist desbordat, ha reaccionat amb fúria i intolerància, com han fet molts amb el 15-M i totes les altres veus tangents i derivades, radicals o insobornables, que han anat sorgint o resorgint, darrerament.

La gravetat i els efectes de la crisi han il·luminat el panorama. Sembla que molts ara s’adonen del frau. Han sorgit noves formes de crítica i de protesta. És trist, però, que la crítica i la dissidència o, fins i tot, la denúncia en veu alta de les perversions del sistema, aparegui quan se’n resenteix la butxaca o el lloc de treball. Hi ha bona part de responsabilitat ciutadana en l’acceptació d’aquest sistema. Ja sigui com a mal menor, per submissió i conformisme, o per que mentre els anessin bé les coses a ells, els importava un rava la resta. L’herència ideològica i sentimental del franquisme és encara molt present. El 20-N és l’aniversari de la mort de Durruti. Què ha passat en tots aquest anys per a què bona part de la classe treballadora voti partits que van contra els seus interessos?

Recomano la lectura de “La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico” (Blaklist), en una excel·lent edició crítica de l’historiador Xavier Díez. Un recull de les veus silenciades i marginades de la transició. L’estat actual de fracàs democràtic ja s’intuïa en aquest textos, publicats entre 1970 i 1979. La revista i l’editorial van ser fonamentals durant al franquisme, però la seva heterodoxia, independència i lllibertat d’opinió van començar a ser molestes en consolidar-se el pacte de transició entre franquistes i antifranquistes. I se’ls va marginar fins a l’ofec. Molts dels autors, avui, han connectat amb els indignats.

Són escrits rigorosos i coherents d’una gran vigència avui pel retorn del PP, i la desafecció a un sistema que ha generat un 46’2% d’atur jovenil. Un exemple: “Quien amnistiará al amnistiador?” (1975) de Joan Martínez Alier, crítica al que quallaria en la llei d’amnistia del 1977, una llei d’impunitat pels franquistes amb el vistiplau de PSOE, PCE, CiU i PNB. La base per la política d’oblit i desmemòria, queavui impossibilita investigar què ha passat amb els 140.000 desapareguts. Al marge del relat oficial elaborat per Victòria Prego i altres, aquests textos aporten dades interessants sobre l’aristocràcia bancària o els grups de pressió economica, entre altres coses.

Xavier Díez ho sintetitza molt bé: “El franquisme va funcionar com un estat autoritari que permetia mantenir un statu quo invariable en els equilibris de poder tradicionals. La transició va fracassar estrepitosament, com ho va fer en el seu moment la Segona República, a l’hora de resoldre els tres grans problemes espanyols: cultura democràtica feble, desigualtats socials insuportables, incapacitat de resoldre les contradiccions nacionals internes. El desequilibri del poder a l’hora de construir el règim actual, va servir per ajornar la resolució dels tres reptes fins a les calendes gregues”.

Editorial