Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

04.10.2011

De rics, 'jòkers' i trampes

La dreta catalana en el poder, la política, però també la financera, empresarial i mediàtica, és cínica i prepotent. És el paper que li correspon, històricament, per fidelitat de classe i manteniment de privilegis. El seu portaveu, el president Artur, va dir fa uns dies al parlament que posaria un impost a les grans fortunes. Ja! És un comodí molt vell que truen de “farol” per apaivagar les crítiques irades que provoquen les retallades antisocials. Nosaltres també pagarem més, venen a dir. Aquesta vegada, però, en poques hores, es van desdir. L’encarregat del tema, el senyor Mas Collell, va deixar ben clar que ells no es collen a ells mateixos, si algú els vol collar, que els colli un altre. En concret: el govern català no vol abordar la qüestió, caldria resoldre-la a nivell europeu o espanyol. Tot seguit, el president Artur va afegir que, si es fes, seria un impost per a fer “pedagogia” més que no pas per augmentar sensiblement la recaptació. A qui s’adreçava? Als representants del poble o als socis del “Círculo Ecuestre”? Trilerisme polític. No només incompleixen les lleis aprovades pel Parlament, com han fet amb el doblatge, sinó que anuncien coses que no pensen fer. Pura propaganda. Ens prenen per imbècils?

Ben pensat, però, potser sí que l’impost hauria de ser europeu (o mundial) com ha dit el senyor encarregat, ja que com han demostrat constant i impunement, les grans fortunes catalanes solen estar a Suïssa, Andorra, Liechtenstein o en d’altres paradissos exòtics, antics caus de pirates.

Informava fa poc David Fernández, a La Directa, que el frau fiscal a Catalunya quintuplica les retallades socials del govern Mas. Bon periodisme en temps de por a perdre la subvenció, servilisme, frivolitat i proganda. Als sectors responsables de la crisi no se’ls colla amb mesures econòmiques ni jurídiques. Ben al contrari, se’ls ajuda. Encara que robin, se’ls honora. La fuga de capitals, el blanqueig de diners i els delictes econòmics de les classes que governen es toleren, entren dins la nostra normalitat de ciutadans de nació oprimida disposats a ser el millor estat del món. Estan en el projecte. Són el projecte. També.

Als Millets, Pretòries, Nuñez, Folchis, Carulles.... se’ls mira amb ulls incrèduls i comprensius quan se’ls acusa de delinquir. Fins i tot, en alguns casos, se’ls defensa, se’ls exculpa, inventant complots contra Catalunya. Ells són patriotes catalans. En el pitjor dels casos passen dues setmanetes a la presó i se’n tornen cap a casa, a seguir amb l’estiueig permanent i les seves trampes. O és que en Fèlix, el gran “jòker” (fins i tot s’hi assembla) no havia muntat una banda delictiva de la qual sucaven polítics, burgesos i les seves fundacions? Això sí, sempre pel bé del país, que són ells, es declarin soberanistes o regionalistes, no ho oblidem.

Aquest estiu, l’encarregat de l’ordre públic, senyor Puig, posant com a exemple les bandes de peruans que actuen a les autopistes o els lladres de coure romanesos, ha dit “sense hipocresia”, valent com és ell, que “a vegades hi ha uns col·lectius d'una procedència determinada que tenen tendència a caure en determinats àmbits delictius i s'organitzen en clans”. Als exemples, podria haver afegit alguns cercles de la burgesia i l’empresariat català lligats al seu partit. El lladre no roba per ser d’aquí o d’allà. El delicte no té pàtria. Fóra de la llei, la gent sol organitzar-se amb els de la seva confiança i condició. No va per país d’origen, necessàriament. És una questió de classe.

Amb els delictes de la burgesia funciona ”l’omertá”. Ningú vol recordar, com ho fa La Directa, que el pare del president Artur tenia diners a Liechtenstein. I en Macià Alavedra, pobre, a Andorra.

Els pobres roben coure. Els rics fan evasió de capitals. Als pobres, però, generalment, els cal robar per viure. Als rics, no. Als pobres, la societat ja no els dona res. Als rics, massa. Fins i tot diner públic, tràfic d’influències, trampes d’enginyeria financera….i sobretot, sobretot, impunitat, la gran protagonista dels nostres temps. I poder.

La veritat, però, és que l’especulació i el frau al més alt nivell, és una de les causes que ha provocat la crisi actual. I no el robatori de coure que n’és, més aviat, una conseqüència.


Editorial