Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

19.05.2011

Sobre els germans Badia

Les polèmiques indocumentades, esbiaixades i demagògiques, sobre el passat històric són un camp adobat (i minat) on germina el revisionisme històric i el confusionisme ideològic. És cosa fàcil, i molt, en un país que encara té dificultats, i llacunes, per a recuperar la memòria i fer l'anàlisi del passat. La polèmica sobre els germans Badia m'inquieta, tant com el silenci dels grans historiadors i coneixedors de la matèria. Suposo que no es volen embolicar en batalles mediàtiques, alimentades amb mitges paraules i sobreentesos obscurs. A Catalunya, els brots de manipulació històrica i, en el pitjor dels casos, de revisionisme, són esporàdics i més mediàtics que no pas acadèmics. Els historiadors, és clar, marquen distàncies. Tot i amb això, sovint, la seva opinió és imprescindible. Afortunadament, hi ha excepcions lloables. Per exemple, l'any passat, José Luis Martín Ramos, en un article a L'Avenç, titulat 'Memòria històrica i demagògia', va analitzar i criticar, amb rigor científic i proves, els llibres de Miquel Mir: 'Diario de un pistolero anarquista' i 'El preu de la traïció', i en va desmuntar els jocs de mitges veritats demagògiques i insinuacions difamatòries sense fonament.

No sé si és casual que la reivindicació dels germans Badia coincideixi amb el retorn al govern de la dreta nacionalista catalana, i amb la quasi dissolució del Memorial Democràtic. No ho sé. Però sí que sé que la magnificació i la deformació del fantasma de la FAI són utilitzables i manipulables, des d'aquesta dreta, per a justificar actituds repressives, feixistes i anticatalanes del passat. Una de les llegendes habituals és de dir que la burgesia i les classes dirigents catalanes es van fer franquistes (i, per tant, anticatalanes...) per culpa de la FAI. Aquest és un dels principals objectius. Martín Ramos, en l'article esmentat, evoca la teoria dels dos dimonis. El dimoni exterior: a Catalunya, el feixisme venia de l'estat espanyol, aquí no existia. El dimoni interior: primer ho va ser l'anarquisme (la FAI) i després el comunisme, que s'utilitzen per barbaritzar tots els republicans i les institucions democràtiques d'aquell moment. Dues mentides. Aquí ja existia el feixisme. I la violència de després del 18 de juliol és molt diversa i una reacció a l'agressió. La immediata, de Franco, que va ser la guinda final a l'alienació de les classes treballadores, que pervivia des de principi de segle en forma d'explotació, pobresa, xenofòbia, racisme, marginalitat i repressió violenta oficial o parapolicíaca, de la qual també, en part, era responsable la burgesia catalana. Els atemptats anarquistes, tant els reals, com els muntats per la policia, serviren d'excusa per a criminalitzar, de passada, tot el moviment obrer, els sense-feina i els immigrants. Els 'murcianos', que deien els senyorets.

Els crims i els assasinats de la FAI van ser terribles (condemnables, execrables, inhumans, salvatges, què més s'ha de dir...?). Ho sabem. Ens ho repeteixen obsessivament des del 36. Ara, no poden, esgrimir-se demagògicament. Després del 18 de juliol, la violència, a Catalunya, si bé la FAI s'hi destaca, evidentment, és més repartida que no volen admetre, entre totes les formacions, incloent-hi ERC i Acció Catalana Republicana. La Generalitat no va fomentar-la, sinó que va mirar de frenar-la, i així va ser, en tres mesos. En tota la guerra el nombre de víctimes a la rereguarda a Catalunya, unes nou mil, és igual al de Castella-La Manxa, amb un terç de la població catalana, i on la FAI no tenia pas el mateix pes. La violència per reacció va ser equiparable a la dels altres indrets de l'estat on també van parar els peus al cop d'estat. I és comparable, també, a la desfermada en uns altres països d'Europa, en situacions similars.

Dit això, el fet que els germans Badia, catalans i catalanistes, fossin assassinats pel dimoni de la FAI, no hauria de permetre oblidar la seva biografia de filofeixistes i repressors. Com a aportació al debat, esmento, per exemple, un dels estudis històrics més profunds i rigorosos que conec. 'La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto. (1898-1937)' (Alianza Editorial), de l'historiador gal·lès Chris Ealham, avalat per Paul Preston. Quin retrat dels Badia se'n desprèn? Miquel i Josep Badia, l'antic cap de policia de Barcelona i l'organitzador dels 'escamots', respectivament, havien contribuït brutalment a reprimir la CNT, el 1934. Menyspreaven la classe obrera 'descatalanitzada' i eren xenòfobs. Els 'escamots' eren un moviment juvenil quasi feixista, anticenetista i antiimmigrants, que els Badia van integrar a la policia catalana. La repressió per a eliminar el 'càncer del bandolerisme' va ser molt dura, amb tortures i morts per l'esquena. Fins i tot, sembla que volien instituir una unitat especial d'homicidi extrajudicial, iniciativa que Companys féu avortar. Segons la FAI, l'assassinat dels Badia, l'abril del 1936, van ser en venjança per la mort, a mans de la policia catalana, de l'anarquista italià Alpini, l'any 1934. Quina reivindicació es pot fer avui d'aquests individus?

Editorial