Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

13.04.2011

El clatell d’Alcampell

La visita del papa ha fet miracles. Déu i el Comte ja parlen català. I el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha recuperat la flaire resclosida de les sagristies, la penombra jocfloralesca i la genuflexió servil davant mecenes casposos. És la Catalunya abstèmia, abstinent i restrenyida de Torras i Bages. La immanent -ai, Albert!-, profundament arnada i carca, de poca dutxa, i diumenge, au!, gotet de moscatell. La que sobreviu i s’enriqueix amb Franco, afluixant la mosca, amb comptagotes, en benefici de societats folclòriques i el relligat de versos i goigs per a tietes conques, eixutes com un fregall. La que perviu xuclant-nos la sang, al fons més fosc dels caus de l’actual dreta catalana, allà on guarden les essències pàtries: els llibres ratllats de la doble comptabilitat i la caixa forta on amaguen subvencions i almoines desviades.

Avui, la Catalunya del mal alè, adoradora de pessebres, concentra intensament la mirada en el clatell capellanesc d’en Duran (Sant Jordi) i Lleida. Milers d’ulls de catalans de tortell, concentrats fixament en un clatell d’Alcampell, d’allà la Franja de Ponent. És l’única part visible de la seva personeta, des que es passa el dia, a les Cortes, donant-nos l’esquena, i de puntetes, traient la llengua, aconsegueix fer emergir el seu rostre per festejar amb el president del govern espanyol i els seus ministres. Amb acusada preferència per elles, que porten 'panties' de seda i surten al Vogue. Admirable, l’esforç del de la Franja. Que en sou, de tossuts, allà, Duran.

És com els nens petits, que s’estiren, s’estiren, i s’estiiiiiiren…, de puntetes, sufocats, per arribar al taulell i agafar amb la maneta el caramel que els ofereix una confitera grossa, d’ulls espurnejants.

No sé que els deu dir, as aquells ministrots, que sempre li somriuen. I a ell, se li ericen els pelets del clatell. Sempre m’ha semblat que té poca gràcia, aquest home. Què els fa riure, d’ell? La seva carona de tramús decorada amb ulleretes de color de rosa? De què es peten, quan veuen emergir el seu brillant cap de fava pel 'burladero'? Del seu accent de la Franja? Cony de 'vernàcula, José Antonio! Qui el pogués dissimular, fill meu! Aquest home ha begut oli. Què hi farem! Fóra més feliç, si hagués nascut a Palencia, a Paracuellos del Jarama, o entre Pinto i Valdemoro. Hauria tingut més possibilitats d’assolir el seu gran somni: regentar un ministeri a la Carrera de San Jerónimo, envoltat de secretàries andaluses i becàries de Covadonga, tendres i sucoses. I que l’anomenin Don José Antonio. I tot, tot, tot… Atipar-se de 'yemas de Santa Teresa'. Diumenges i festes de 'guardar', trona preferent a la catedral de l’Almudena, tribuna al Bernabeu o a Las Ventas, intrigues i còctels a la Zarzuela, caceres al Pardo, negocis a la Guinea Equatorial, casament a El Escorial, sopar a Casa Lucio, ous ferrats com el Borbó i, cada dissabte, clau de luxe, amb suite egípcia i xampany francès.

Au, José Antonio, tot teu! Ja t’ho regalo! No cal que tornis! Triomfa, que t’ho mereixes. Déu ho sap. El Comte, també. I en Manent, no diguem.

Avui somnio que ja ets passat. Tu i tot allò que representes, José Antonio. Bufen vents que desvetllen i inciten al somni. Salut i República! Feliç vuitantè aniversari! Aquest any la primavera ha esclatat per sorpresa, esplèndida. El vent bufa amb força. Oh! vella i coneguda olor de romaní i d’espígol del Tibidabo.

Editorial