Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

07.10.2010

Sospitosos habituals

Tothom s’ha llançat com una allau, amb fúria, contra els joves radicals que van plantar cara a la policia el dia de la vaga. Tothom. Des de BTV, la telebotiga municipal, l’alcalde Hereu, visiblement alterat, proferia insults tintinescos com 'bàrbars', 'vàndals', 'brètols'… Només li faltava dir 'zulús' o 'ectoplasmes'. Fins i tot va recórrer als ja llegendaris 'pes de la llei' i 'minoria de sempre'. Era una contundència i una defensa de la llei mai vista en casos infinitament més greus com el del Palau, ni en alguns altres tèrbols afers de corrupció i de misteris policíacs que involucren alts càrrecs municipals.

Hereu em va fer recordar uns altres temps. Quin contrast amb aquella sobrietat cardenalícia, manxega, del tenebrós Martín Villa. Aquella suor greixosa de mentider, aquell enfilar-se les ulleres nas amunt amb el dit índex de la dreta, aquell rot escanyat d’Anís del Mono. L’Hereu indignat em va recordar Martín Villa, però d’àcid. La diferència és un abisme, com tots sabem. Aquests s’han d’esforçar per guanyar vots, ara és l’època, i l’ordre públic n’és una bona font. A aquells, no els calia. No hi havia eleccions. Tenien el poder, per sempre.

Tothom s’ha llançat a la jugular dels joves. Convençuts de ser més 'demòcrates' –més, encara?– i més 'gent d’ordre' –més no, si us plau–, si demostren ser capaços de pronunciar en una sola frase les paraules 'antisistema' i 'delinqüent'. D’ordre, ho són molt. Ho som massa tots plegats! D’ordre, fe, esperança i caritat. D’ordre, obediència i submissió per a aguantar mesos i mesos, des que es van anunciar les retallades socials, que es pactés una vaga que ells volien ben tranquil·la i innòcua. Una coseta còmoda per a les dues parts: els sindicats i el govern. Uns sindicats que representen l’elit dels treballadors, pels quals, molts de nosaltres, autònoms, joves, vells, artistes o equilibristes, comptem molt poc. O gens. Un govern que imposa i administra el consens internacional del capital i els seus interessos, segons instruccions rebudes via telefònica. I uns mitjans que semblen haver donat la consigna als seus columnistes de dibuixar un panorama de violència de piquets, inutilitat de protestar, 'pijos' antisistema, fracàs de la vaga, intimidació ferotge i plats trencats que ha de pagar el ciutadà. S’atreviran algun dia a reivindicar el sometent?

Polítics, sindicalistes i els seus gossos guardians dels mitjans ataquen els joves anticapitalistes, mentre solen passar de puntetes, o callar i mirar cap a una altra banda, quan els grans capitalistes nostrats roben des de dalt, en connivència amb tots ells, clar.

És impossible de no ser anticapitalista, sobretot en el cas de tants joves que no veuen gens clar el futur i senten que no pinten res en aquesta pel·lícula. Després de tres anys de viure una crisi tan greu, i de sentir-ne parlar obsessivament, hi ha gent molt emprenyada. La situació és tensa i delicada. N'hi ha uns quants que es rebel·len, com va dir Guy Debord, contra l’espectacle 'd’un sol que mai no es pon en l’imperi de la passivitat moderna..., el malson d’una societat encadenada, que no expressa res més que el seu desig de dormir'.

Els joves van inaugurar la vaga, abans que ningú, ocupant el Banc. Van ser els primers a manifestar-se. Pacíficament. Criticaven les retallades, els polítics i els sindicats, com molts de nosaltres. Em van caure simpàtics, tot seguit. S’agraeix que algú demostri una mica de vida i d’imaginació –que recordi que té sang a les venes, enmig d’aquesta immensa i densa grisor en què vivim. Sí, però, i la violència? Sí, violència va haver-hi. Contra policies i contenidors, principalment. N’hi ha tants...! Sí. Per la Gran Via, passeig de Gràcia, Pau Claris vaig veure contenidors cremant, corredisses desordenades, però, també, una exhibició de força policíaca, una desfilada constant de furgonetes negres, amunt i avall, volta i volta, cap aquí, cap allà. A mi, m’intimiden més aquests. Susciten una violència latent, amenaçadora, com d’envit o de desafiament.

Ha investigat ningú a fons, i al marge de la versió policíaca, quina responsabilitat instigadora dels fets van tenir els primers atacs de la policia, i el desallotjament per la força del Banc ocupat, des de feia tres dies, de la plaça de Catalunya?

Per què invoquen la butxaca del contribuent quan es tracta de pagar contenidors i aparadors, i se'n descuiden quan alts representants del capitalisme patri roben diner públic o dipositen a paradisos fiscals els guanys obtinguts amb tràfic d’influències i requalificacions fraudulentes?

Per què els uns són objecte de linxament i els altres de gags per a tietes del 'Polònia'?

El gos guardià només borda contra els enemics de l’amo. En agraïment, aquest li acarona el llom. I la bèstia remena la cua.

Editorial