Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

David Fernàndez

15.12.2009

Cinc homes bons

Avui, passades les deu del matí, ben bé set anys després del tancament d'Egunkaria, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Xabier Oleaga i Txema Auzmendi seuran a la banqueta dels acusats del cau d'excepció que mai no ha deixat de ser l'Audiència Nacional espanyola. Sumaríssim contra la llibertat d'expressió i expressió sumària de la guerra il·legal conta Egunkaria, que va engegar dolors paral·lels a l'ocupació il·legal de l'Irac. Dràstica metàfora atemporal: set anys després sabem que les armes de destrucció en massa no han existit mai. Set anys després sabem, com el primer dia, que no hi ha ni una sola prova contra Egunkaria. La mateixa guerra, el mateix horror, la mateixa raó: d'estat.

Avui, doncs, passades les deu del matí i ben bé set anys després del malson, cinc homes bons seuran al Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició del segle XXI. Per provar de provar que no són culpables i no volen ser innocents, que la terra és rodona i que, sí, que és clar, que el sol encara surt cada matí i la Via Làctia existeix. Paradoxes absurdes de la lògica més cruel, el mateix estat que en va ordenar el tancament no presentarà avui cap càrrec. Ni cap prova. Valents: són uns valents. En una operació de la vasta enginyeria política espanyola, constitucionalment planificada, per a garantir que la impunitat triomfi sempre. I palesar que es pot tancar un diari i que no acabi passant res. Res, ben res, i enmig de la inèrcia induïda i el tel còmplice de silenci espès dels qui manen i miren… a l'altra banda. Que és la banda de la llei del silenci en la terrible sinèstesia que significa 'democràcia espanyola'. Alcem la veu o acotem el cap? On és la sortida? Què cal fer?

Perquè avui, un cop més i en la crònica no escrita dels dements estirabots repressius de l'últim estat d'excepció al si de la UE que és el País Basc, Egunkaria continua essent una ferida oberta. 'Del franquisme que arrossega encara l'estat espanyol' segons l'actor Sergi Lòpez. Si la 'dictocràcia' feia volar el 'Madrid', la 'demodura' tanca 'Egunkaria'. Castigant allò que fem som, disciplinant on som, no permetent allò que som. Essent així que, sense proves, sense delictes, el càstig és precisament el procés mateix, si fem cas de Kafka amb passió. Amb passió de revolta per a poder alçar un mur contra la impunitat.

Avui tanmateix, abans i després de les deu del matí (i a les 20.00 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona), ressonaran encara amb força les paraules dites per l'estimat Martí i Pol, arran del tancament de l'únic diari íntegrament escrit en èuscar del món: 'No és fàcil protestar quan sistemàticament es criminalitza la protesta; tanmateix cal rebel·lar-se contra la prepotència i la injustícia.' Pedrolo al quadrat: cal protestar fins i tot quan no serveix de res. Martí i Pol i Pedrolo en digna geometria invariable que enllacen amb les paraules, mil voltes dites i, en aquest cas, mil voltes veritat, de l'Ovidi Montllor: 'Hi ha gent a qui no agrada que es pense, s'escriga o es parle en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es pense, s'escriga o es parle.' És la mateixa gent que avui jutja Egunkaria a l'Audiència Nacional espanyola. Que demana, poca broma i cap broma macabra, catorze anys de presó per al director d'un mitjà de comunicació.

Avui, abans i després de les deu del matí i malgrat tot, en restarà també, dels cops rebuts, de les ferides obertes i de l'extrema gravetat dels fets, la més fèrtil tossuderia de ferro per la llibertat. El liberticidi que encausà Egunkaria no va impedir pas que l'endemà del tancament mateix nasqués Egunero: ni un sol dia no ha deixat d'haver-hi un diari en èuscar al quiosc. I Berria té avui, exactament avui, passades les 10.00 del matí i al marge de què brami l'Audiència espanyola, 24.000 accionistes i 54.000 lectors. 22.500 accionistes més que no pas Egunkaria i el triple de lectors. Als aprenents de Torquemada, al capità de la guàrdia civil que malaltissament obsedit va pressionar pel tancament recorrent els passadissos de l'Audiència Nacional espanyola, a tots els qui callen i emparen i toleren la llei del silenci i el crim impune d'Egunkaria, caldria repetir-los: no es poden posar portes a la mar.

Avui, tot plegat i ja fa set anys: Egunkaria. Quan s'ha escrit un crim. Un crim d'estat que corre impunement immune des de fa set anys. Un crim d'un estat que tanca diaris sense proves, en maltracta i tortura els responsables, brama que és una operació 'en defensa de la cultura basca' i jutja no ja sense proves, sinó a manca de delictes. I es proclama 'democràtic'. I 'antiterrorista'. Ben normal en la casta dels intocables: cap gàngster no vol que l'incloguin en la categoria de la màfia. 'Som demòcrates', diuen. 'Excusatio non petita, accusatio manifesta.'

Avui, un cop més i tants que en calgui, Egunkaria lliure com el vent com a sinònim de llibertat. Contra la por i l'excepció. Amb cinc homes bons a la banqueta de l'Audiència espanyola. I amb ells tots els qui creiem que la llibertat és més que una paraula sacrificable en nom de la 'santa seguretat nacional espanyola'. Allà serem, sí, tossudament asseguts, tossudament alçats, fent pinya i fent-los costat. Ben acompanyats per l'Anna Politkòvskaia, per en Ramon Barnils i fins i tot per Blas de Otero, perquè ens queda la paraula. Ben lliures tots per a etzibar-los suaument, fit a fit i sense arronsar-nos, les paraules de Goytisolo: 'Dispareu malparits; som milions i el planeta no és vostre.' I que ens comencin a comptar perquè no hi ha prou bales. No hi ha prou bales, Martxelo.

(Coratge Iñaki, Joanmari, Xabier, Txema. Zurekin. Estem amb vosaltres.)

Editorial