Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

16.09.2009

La fi del projecte de Maragall

Els capitans del PSC van haver d'anar a Roma a recuperar Maragall per fer possible el somni de guanyar la Generalitat. Des de l'Ajuntament de Barcelona el nét del poeta havia traçat un camí que es va demostrar encertat: com que el PSC sol no podia guanyar al Principat calia canviar el debat i mirar d'acostar ERC a un projecte d'esquerres comú. L'invent, xim-xim, ha funcionat des d'aleshores, però em fa l'efecte que, com tantes coses, es va acabar de cop el cap de setmana passat.

La genialitat de Maragall va consistir a veure que era possible d'esquerdar el bloc nacionalista quan ningú no s'ho imaginava i situar el PSC, amb aquest hàbil cop de timó, al centre del debat polític. Això requeria unes condicions especials que concorrien fa set anys: cansament de Convergència, intent de relleu generacional d'Esquerra, front comú en els passos previs a la independència o les famoses estacions del tren de Carod, demonització del PP d'Aznar... Però, set anys després, totes les condicions favorables sembla que s'hagen esvaït. El recurs als anys de govern de CiU ja no s'aguanta, CiU ha resistit i Esquerra no ha aconseguit de desbancar-la; el país ja es troba a l'estació dels referèndums, inassumible pel PSC; demonitzar el PP és fer el ridícul quan és el teu soci de govern a Euskadi o quan vota com tu a l'Ajuntament de Barcelona sempre que s'ha de defensar l'espanyolitat.

Per si no fos prou, encara hi ha Maragall. Davant l'opinió pública el catalanisme del president de les esquerres s'ha anat reforçant a mesura que s'ha allunyat del PSC, la credibilitat catalanista del qual ha caigut per terra. I hi ha caigut a còpia de subordinació permanent i acrítica a un Zapatero en hores baixes (i alerta que el PSC no es faci un altre problema amb el conseller Castells). Hi ha caigut després dels pactes d'Hereu amb el PP sobre Montjuïc o contra el domini .cat. Hi ha caigut per culpa de la crispació antireferèndum que, amb El Periódico de bandera, des del carrer de Nicaragua no saben tapar, o potser ni volen.

I Esquerra, a més, es troba al límit. Avui cap observador de la política catalana no ignora que seria una sorpresa monumental que el partit de Puigcercós conservàs una quantitat substancial dels diputats i els vots que té en el parlament actual. I si bé semblava que havia contingut l'amenaça del Reagrupament de Carretero, un nou Reagrupament, ara amb Laporta de cap de fila i secundat per les activíssimes plataformes sobiranistes (tot plegat, el bloc central de la manifestació de la Diada), és tota una altra cançó, molt més amenaçadora.

Si ja semblava que Puigcercós veia clar que mantenir-se sense més en el govern portava el partit republicà al suïcidi electoral, la perspectiva oberta aquest cap de setmana sembla haver-lo reforçat en aquesta opinió i per això ha reaccionat ràpidament apujant el to de l'escalada verbal amb els socialistes, provant d'encapçalar el front dels referèndums i fins i tot posant pegues al parlament de Madrid, on fins ara tot eren alegries i abraçades.

El drama del PSC és que cap de les hipòtesis que s'obren al davant del país després d'aquest cap de setmana històric no l'afavoreixen.

N'és una que Esquerra vulga, o necessite, accentuar el perfil independentista i encapçale el moviment de referèndums. Malament per al PSC, perquè la pressió de Madrid serà insuportable i perquè es pot tesar tant la corda entre els dos socis de govern que acabe trencant-se i tot. De moment callen i fan veure que no plou, però això no durarà sempre.

N'és una altra que, no sé com, Esquerra reeixís a mantenir-se en el govern amb una certa tranquil·litat. No crec que siga difícil d'imaginar que aquest gest alimentaria la tercera força nacionalista que s'insinua aquests dies al voltant de Carretero, Laporta i les plataformes. I si bé és especular molt, quan encara falta força temps, supose que molts lectors estaran d'acord amb mi que, si aquest entorn quallava, fóra molt difícil que no entràs al parlament. I si es dava el cas, és fora de tot dubte que amb qui no pactarien, passe què passe, seria amb el PSC. Malament també per als socialistes, doncs.

És veritat que el PSC pot confiar que el bloc de Carretero fes sobretot mal a Convergència, més que no pas a Esquerra. És una hipòtesi plausible, però a l'hora de formar govern no serveix de res. Si cada diputat que perdés Convergència, el guanyàs la tercera força nacionalista, la impossibilitat de repetir el tripartit fóra la mateixa o pitjor, perquè segurament que Esquerra hauria de marcar perfil per competir amb els nous i res no marca més nítidament el perfil que atacar els socialistes.

El panorama, per tant, s'enfosqueix sobtadament per a Montilla i els seus. Tant que segurament haurien de començar a pensar seriosament en les dues alternatives que, a la desesperada, els resten. La primera, provar la 'sociovergència'; però això té un preu, el de fer president Artur Mas. I la segona, intentar un pacte a la basca amb el PP, especialment si l'efervescència sobiranista creix tan ràpidament que l'any vinent ja puga ser un desafiament total a l'estat espanyol. Però la veritat és que cap enquesta no indica, ni remotament, que aquesta opció tinga possibilitats matemàtiques, i això sense comptar que Iniciativa no s'hi avindria mai.

Editorial