Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

09.07.2009

La coalició PSOE-PP

Un dels fets polítics significatius d'aquests darrers mesos és la consolidació d'una coalició nacionalista espanyola PSOE-PP. Sí, el pacte de govern al País Basc n'és la plasmació més cridanera, però els exemples comencen a abundar. A Navarra el PSOE va cedir el govern al PP, i a l'Ajuntament de Barcelona comencen a multiplicar-se les abraçades entre aquests dos partits, amb l'escandalós i indigne suport a la presència dels militars al castell de Montjuïc de símbol momentani. I no es pot pas amagar el greu pas endavant que vam veure ahir quan el nacionalisme espanyol va imposar una autèntica LOAPA financera a les caixes d'estalvi que, al final, apunta directament al cor de les caixes catalanes i valencianes. I amb una foto que no enganya: PP i PSOE votant plegats contra tots, absolutament contra tothom, una vegada més.

S'hi posen com s'hi posen al carrer de Nicaragua (Blanqueries, simplement, no compta), la realitat va esdevenint francament preocupant. Molts discursets tronats sobre la dreta i molta amenaça retòrica, molt si guanya el PSC guanya Catalunya, però, a l'hora de la veritat, si guanya el PSC qui guanya no és pas Catalunya, sinó un model de nacionalisme espanyol que es diferencia tan poc del d'Aznar que no molesta gens ni mica als seus. Ben a l'inrevés. Ahir els diputats del PSC no es van moure ni mig pam de la disciplina del nacionalisme espanyol, ni tan sols tenint en compte que qui hauria de ser el seu conseller d'economia ha expressat ben clarament els dubtes notables que té sobre el FROB. Posats a triar entre la lleialtat al govern de Catalunya o la lleialtat al disseny d'estat que comparteixen PP i PSOE, els electes socialistes catalans, i valencians i mallorquins, no han dubtat ni un minut. Ells, allò que mane Espanya.

Ja ho sé que queixar-se, com faig avui, no serveix de res. Com no serveix de gran cosa recordar als partits nacionalistes del nostre país que potser haurien de prendre exemple de la facilitat amb què els nacionalistes espanyols troben ponts d'entesa. La decisió està i estarà, finalment, en les mans dels ciutadans, i sort n'hi ha. Quan arriben les eleccions, ja veurem si la gent n'està prou tipa, que el senyor Zaragoza els manipule amb les seues infames campanyes. A mi, em sembla, segons que sent, que amb tantes abraçades al PP tenen una bona part del país desconcertat, si més no; però, com dic, al final la sobirania està en els vots i cada vot té el mateix valor. Per això deia que queixar-se com faig jo ara no serveix de gran cosa, si després els votants continuen votant-los com si no passara res. Ara, dit això, parlar-ne avui i denunciar-los públicament, tal vegada pot contribuir un poc a aclarir que quan el PSC diu tot allò que el PP és l'enemic de Catalunya no fa sinó màrqueting comercial per provar de fer passar bou per bèstia grossa. Matèria d'engany.

Crec que cap partit del país no pot ser-ne per definició enemic perquè ningú no pot ser enemic de si mateix i totes les visions sobre qui som són igualment lleials i vàlides. No puc acceptar que ningú, pel fet de ser català, siga tingut a combregar amb una visió concreta de la nostra realitat i del nostre destí. Això, ho he defensat i escrit per sistema; ho crec i ho creuré. Ara, vist tot açò que veiem, la pròxima vegada que el PSC torne amb la seua sonsònia, potser replicaré que, si el PP és l'enemic de Catalunya, no sé veure en què es diferencia del PSC. I si me'n demanen proves, que ho faran i indignats, la votació d'ahir n'és una de bona. Encara que no serà l'única ni la darrera, com prou anirem veient.

Editorial