Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Martí Crespo

08.07.2009

Cap de setmana a 'Gib'

El 3 de juliol a migdia l'aeroport de Barcelona va estrenar una nova ruta aèria. La inauguració, amb tot, no va merèixer cap mena d'esment als mitjans de comunicació. Tampoc no hi va fer acte de presència cap autoritat, ni s'hi van deixar veure representants d'institucions de promoció turística o empresarials. A les pantalles d'informació del Prat, de fet, no hi apareixia ni el nom sencer de la destinació, com si Aena se n'avergonyís o la volgués amagar: per anunciar el primer vol regular de la història entre Barcelona i Gibraltar, devien pensar els gestors estatals de l'aeroport, n'hi havia prou amb les tres primeres lletres, GIB.

En aquest context és fàcil d'imaginar-se que la vintena de passatgers d'aquell primer divendres de juliol no van pas haver de trepitjar la flamant T1 per embarcar, sinó l'última porta de la T2 (58b). Gairebé d'amagatotis, i amb algun ensurt d'última hora (l'exigència del passaport per a poder facturar, sortosament, va ser efímera), el petit aparell ERJ 145 de la jove companyia Ándalus va envolar-se puntualment cap al penyal, a tan sols una hora i quaranta minuts de la capital catalana.

A l'avió, de cinquanta places, hi havia personal força heterogeni: algun representant d'empresa, maletí a la mà; un nen que viatjava sol cap a La Línea de la Concepción, la ciutat andalusa nascuda i crescuda a l'ombra del penyal; dues joves parelles de la veïna San Roque ('la ciudad donde reside la de Gibraltar') que, abans de pujar l'escaleta de l'avió, es van fer les últimes fotos d'un viatge que ja començava a quedar enrere, i una dona gran, gibraltarenca, que volava per primera vegada a la vida, acompanyada del seu fill. Dues hores després, quan ja posava els peus en aquell petit trosset de Londres a tocar de l'Àfrica, reconeixia que això de volar era, si fa no fa, com pujar al telefèric de Gibraltar, amb el qual legions de turistes s'enfilen cada any fins al punt més alt del penyal (426 metres) per admirar les vistes de la badia d'Algesires i per observar des d'una prudent distància l'única colònia de micos que viuen en llibertat a tot Europa. També havien pujat a l'avió un parell de catalans, que podem qualificar de turistes, empesos per dos motius: experimentar en primera persona l'adrenalínic aterratge en un dels aeroports comercials més peculiars del planeta ('per a envolar-se'n o aterrar-hi, cal una configuració especial', explicava el copilot) i comprovar 'in situ' que els 6,8 km2 de territori britànic enclavats a l'extrem sud de la península Ibèrica poden donar molt de si.

Més enllà d'una disputa diplomàtica enquistada entre la Gran Bretanya i Espanya des del 1704 (quan gairebé dos milers de soldats anglesos i neerlandesos, amb l'ajuda de tres-cents voluntaris catalans, van ocupar la plaça en nom de Carles d'Àustria), i rere la façana de refugi fiscal per a grans fortunes i empreses multinacionals, Gibraltar també pot ser una bona destinació de cap de setmana. Històricament, és un museu viu i a l'aire lliure de fets d'armes excepcionals, com ho testimonien les omnipresents muralles, bastions i sistemes defensius. Comercialment, també és un paradís: a la concorreguda Main Street es concentren les botigues d'alcohol, electrònica i tabac lliures de taxes (amb preus molt atractius, ara mateix, per causa de la devaluació de la lliura, la moneda oficial), i a la zona guanyada a mar s'aixeca el supermercat Morrisons, farcit de productes aterrats directament (i diàriament) d'Anglaterra. Culturalment, les necessitats de l'antiga fortalesa han configurat la ciutat com una petita babel de llengües (amb la barreja d'anglès i andalús, l'anomenat 'llanito', com a 'idioma nacional') i de religions (la població és majoritàriament catòlica, però hi ha importants comunitats protestants, jueves, musulmanes i hindús). Ambientalment, la zona alta del penyal, declarada reserva natural, és un petit refugi de fauna i flora mediterrànies, amb força camins per a perdre-s'hi. I turísticament, l'oferta s'arrodoneix amb una àmplia carta gastronòmica i mitja dotzena de platges (encapçalades per la de Catalan Bay), gairebé sempre amb Ceuta a l'horitzó.

L'innegable reclam turístic de Gibraltar (i, a la inversa, de Barcelona) pot haver pesat molt en l'argumentari de la companyia Ándalus a l'hora d'apostar pel nou lligam aeri, que actualment es concreta amb vols d'anada i tornada cada divendres, diumenge i dilluns. Però la diversitat dels passatgers del primer vol recorda que, si es vol enfortir (i garantir) la ruta, no es pot deixar de banda el potencial que representa la comarca veïna del Camp de Gibraltar, amb un quart de milió de persones i desconnectada durant massa dècades dels principals eixos de comunicació. Cal no oblidar que Algesires, porta d'entrada al Marroc per mar, és a tan sols vint minuts amb autobús del diminut aeroport gibraltarenc, i Tarifa, la meca del surf peninsular, queda a poc més de quaranta minuts.

Editorial