Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

05.03.2009

El dret de tots o el dret d'uns quants

Des de la instauració de la democràcia al Principat, i en menor mesura a la resta del país, la situació de la llengua catalana als mitjans ha evolucionat favorablement. Del no-res en què vivíem hem passat a un sistema complicat i difícil, ple de dificultats, en què el català té una presència mínima, consolidada i creixent. Curiosament, no és aquest el cas del cinema, on encara avui hi ha qui s'amaga rere presumptes comportaments del mercat, que no hi ha manera de demostrar, per justificar un fet que cal resoldre: que uns pocs priven a molts el dret de veure cinema en català.

Trieu: televisió, ràdio, premsa, música, internet, llibres..., a tot arreu la presència de la llengua catalana és important. Més alta o menys en percentatge, però mai ínfima, com en el cinema. Les ràdios o internet, per exemple, són dos casos d'èxit espectacular de la llengua catalana, que han superat proves importants i que envien un missatge poderós al país. Fins i tot que molts temíem que la baixa d'audiència de Catalunya Ràdio no afavorira la cadena Ser, resulta que l'afavorida és Rac1, segurament perquè, pels oïdors, la llengua és un factor determinant. Ara el mateix grup Godó, que és propietari de Rac1, sembla més decidit que mai a fer de La Vanguardia un diari en doble versió i, si això passa, estic segur que la gran majoria de lectors del diari el voldran en català i, amb això, per primera volta des del temps de la república es vendran més diaris en català al Principat que no en castellà. I al costat continuarà havent-hi, com ja hi ha, un sector de grans revistes mensuals que funcionen perfectament i la premsa comarcal. En un altre terreny l'onada de músics en català (no solament al Principat, per sort) és espectacular, i fins i tot la televisió resisteix, malgrat les dificultats que totes les televisions, en qualsevol llengua, tenen en aquest moment.

En vist d'això, qualsevol observador imparcial entendrà immediatament que, si la presència del català al cinema és pràcticament nul·la, com ara, no pot ser per raons de mercat, de demanda. És impossible que la llengua siga un impediment de mercat únicament en un segment del mercat. Si en tots els segments culturals la llengua catalana representa, tirant baix, un vint per cent, no té gens de sentit que en un segment no supere el dos per cent o el tres. Això no s'aguanta per cap banda, de cap manera. I és especialment fal·laç i trampós l'argument que la gent no vol veure films en català. Quan hi ha hagut un període de temps llarg, de mínima normalitat, que permeta de saber-ho? Que ens posen durant cinc anys la meitat dels cinemes en català i ja en parlarem. Jo no sé quina llengua preferiran els espectadors, però sé que de cap manera el percentatge d'espectadors en català serà ínfim, com ara.

I això no és tot: des de fa un parell d'anys pràcticament tots els DVD que he comprat o llogat al videoclub tenen banda sonora catalana. Amagada en l'opció de so, però present. Així, doncs, on és el problema? Si resta fora de tota discussió que el català no solament és una llengua comercial en els mitjans, sinó que creix, i si els doblatges són tan a l'abast que els puc trobar en DVD, però no en les sales, no haurem de convenir que el problema està en aquestes, en les sales? O millor dit, en els propietaris? I en els distribuïdors i representants de les majors d'Hollywood a Espanya. Especialment. Fa molts anys, des de VilaWeb es va mig organitzar una reeixida campanya perquè es doblara Harry Potter al català. A Madrid deien que això no era possible, però tan bon punt el ressò de la campanya va arribar a la revista que tots llegeixen a Hollywood, Variety, van ser els directius americans els qui van arreglar la situació, passant per alt les oficines de Madrid.

Per tant, la posició intransigent d'aquesta gent contra la lògica del mercat és l'únic argument real que explica que no tinguem ni l'opció d'anar al cinema en català. Hi ha uns empresaris que no solament no hi ajuden, ans s'hi oposen acèrrimament (i ben sovint per raons ideològiques). En vist d'això, la pregunta darrera que cal respondre és si el seu dret importa més que no el de tots els altres, o si nosaltres, com a societat que se serveix dels recursos de la democràcia per preservar el be comú, no tenim dret a reaccionar. La meua resposta personal és que hi tenim dret, i que el conseller Tresserras ha estat a l'altura d'allò que n'esperàvem, raó per la qual crec que mereix el nostre suport. Que ja han passat massa dècades i hem estat massa tolerants tots plegats deixant que el català de les sales de cinema fóra, pràcticament, l'única cosa que no ha canviat des de la mort de Franco.

Editorial