Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

David Fernàndez

21.10.2008

On paren els Chicago Boys?

Desfeta com un terrós de sucre, ofegada en caparra pròpia, víctima de la seva mateixa cobdícia, tota la teoria dels 'hooligans' dels 'Milton Friedman's boys' ha caigut com un castell de cartes. Un sol cop precís i tota un allau de runes i engrunes a totes les borses mundials. Trenta anys de Reagan i Thatcher, a la paperera directament. Sense cap possibilitat de reciclatge. En dos mesos, a penes. On paren, ara, els Chicago Boys, que no els sento? On són que han emmudit? Amagats, esfondrats i soterrats pel fracàs del seu castell d'encenalls. Suplicant a l'estat que els salvi i els mantingui el 'way of life' de sous estratosfèrics i blindats. És així. De la prepotència al pànic; de la victòria de la fi de la història a la derrota més aclaparadora. Àtila estavellat i escampada general.

Fet i fet, fa força gràcia (i massa pena) que fa uns mesos, posem per cas, Hugo Chávez fos titllat de 'criptosoviètic' per haver suggerit de nacionalitzar la banca. I que de sobte, ara, i per motius ben diferents, els dos estats més liberals, més aferrissadament ultraneoliberals, corrin a nacionalitzar-la. Els Estats Units i el Regne Unit proclamant l'intervencionisme públic. N'hi ha per a llogar-hi cadires. Com la vella dita: seu a la porta i veuràs passar el cadàver del teu enemic.

Passin i vegin. Com el desori sublim del cap de la CEOE: 'Cal suspendre l'economia de mercat un quant temps'. D'això, en dic parlar sense embuts. D'això, a pòquer, en diuen bluf, jugar amb les cartes marcades i demanar al 'croupier' que torni a repartir que vas perdent, que no s'hi val i que et serveixi, si us plau, una escala de colors a la carta. L'aigua clara: ens trobem en una economia de gàngsters. Ara ja ho saben fins i tot ells: la mà negra i sinistra d'Adam Smith és un tafurer repartint cartes falses. Mirin, si no: es col·lapsen les hipoteques i el mercat de lloguer es dispara. Més especulació. Tafurers, tafurers. De debò. Quines penques.

I entremig, per adobar-ho, l'escàndol de la pornografia del luxe econòmic. Pornografia de la dura. Impúdica. Veure l'asseguradora AIG gastant-se 440.000 euros en una vetlladeta per celebrar el rescat de Bush o els de Dèxia pixant colònia a Mònegue, celebrant el malbaratament acumulat amb festassa grossa per les esferes, revela la magnitud de la tragèdia, les coses com són i el perquè de tot plegat. Això ja comença a recordar el final de l'imperi romà. Festes d'alta volada i facturetes milionàries per a celebrar el rescabalament públic del desgavell privat. Exactament igual que la caiguda de l'imperi: darrera barrila monumental mentre els 'bàrbars' (els qui no arriben amb la nòmina a tapar el forat de la càries o els mil milions que sobreviuen amb menys d'un dòlar diari) esperem a la porta d'un paradís que ja és infern.

És clar que tot és dialèctic. Perquè quan es col·lapsin els hipotecats i hipotecades, també sortiran les arques públiques al rescat? Veurem declaracions públiques a corre-cuita dient: 'tranquils, l'estat els garanteix el dret de l'habitatge. No pateixin'? No m'esperaré pas a esbrinar-ho. Perquè la resposta és enregistrada en l'ADN d'una economia tafurera. Mirin, si no. ZP va dir, de primer, 30.000 milions. I després diuen que no hi ha calers per a l'estatut! Ara 100.000. Però només 30.000 són els diners que calen per a eradicar la fam del món segons la FAO.

A cada cimera mundial contra la fam, Brown, Bush, Sarkozy i el seguici de lladregots bramen que no hi ha calers i que no tenen un duro. Però quan la banca xiula, asfixiada per l'estafa exuberant de les seves hipoteques 'sub-prime', treuen el talonari en cinc segons. Què dic en cinc, en un ràpid moviment imperceptible, mil·lèsima de segon precisament calculada, ja signen els xecs.

És hora de tancar els parquets. I de tancar-los. Mai no he cregut en la presó, però per una vegada ho diré: a picar pedra. Que són un perill públic i ja els toca. I els altres, que som tota la resta, a treballar de valent per una economia postcapitalista. Social, solidària i cooperativa i al servei de les necessitats humanes. Que també toca i fa temps que fem massa tard.

Editorial