Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Xavier Montanyà

03.10.2008

Rouillan o la llibertat de pensar i parlar

Jean-Marc Rouillan torna a ser a la presó fins que el jutge d'aplicació de penes de París no prengui una decisió sobre la demanda fiscal de revocar-li la semillibertat per unes declaracions a la premsa. Ahir al vespre, en tornant a la presó marsellesa de Les Baumettes a dormir, com cada dia des que vivia en règim de semillibertat, Rouillan va rebre la notificació de les autoritats penitenciàries. Poden passar entre deu i quinze dies fins que el jutge no dictamini res. Després de vint-i-un any de presó, Rouillan vivia en règim de semillibertat feia deu mesos i podria accedir a la llibertat condicional, d'aquí a dos. De dia, treballava a l'editorial Agone. Dormia i passava els caps de setmana a la presó. Tenia prohibit pel jutge de fer declaracions sobre les accions polítiques per les quals havia estat condemnat l'any 87, compromís que ha complert en totes les entrevistes que ha concedit.

Els esdeveniments han anat molt ràpids. La demanda de la fiscalia ha estat atesa en dos dies. Les declaracions fetes per Rouillan a l'Express van clarament en la línia de totes les que ha fet aquests deu mesos, però ara, misteriosament, han estat l'origen d'un pervers muntatge, en què participa intensament tota la premsa francesa, les ràdios i les televisions. Podeu seguir-ho per internet. En va ple. El batibull que s'ha fabricat en poques hores ha donat ales al fiscal, que sembla que el voldria veure condemnat a cadena perpètua fins a la mort. L'embolic mediàtic comença per tergiversar allò que ell va dir i a aplicar-hi tot de manipulacions. Sumar-hi declaracions d'anys enrere, fetes en uns altres mitjans i contexts. Barrejar-hi fotos actuals, amb unes altres, armat, de quan es dedicava de ple a l'acció, fa més de vint anys. Afegir-hi declaracions de parents de les víctimes d'Acció Directa. Però, sobretot, la cosa més greu: el muntatge ha obert les portes a un linxament públic de la seva persona, amb tota mena de comentaris i insults contra ell i les seves idees. No oblidem l'important paper que potser tenen avui als mitjans digitals i, de retruc, a ràdios i televisions, els comentaris incontrolats dels lectors que, com hienes, salten a la jugular de les notícies i dels seus protagonistes, sense gens de rigor, ni d'ètica. Em sembla una tècnica manipuladora molt greu. Una sector social molt conservador, per no dir feixista, acaba manipulant els fets, les paraules, i condicionant l'interès de qüestions que, potser, serveixen d'indicador d'audiències per al periodisme més servil, abjecte i comercial. Perillós. I més perillós encara, si l'actuació dels polítics i dels jutges mira d'acontentar aquests sectors. Potser es retroalimenten. Quin és l'objectiu d'aquest gran muntatge sobre Rouillan? Que una persona que fa un any que declara, amb coherència i sinceritat, que assumeix el seu passat d'acció, pel qual ja ha complert vint-i-un any de presó, i que creu que avui la lluita armada ja no té sentit, acabi apareixent davant la societat com un ésser diabòlic que, a la primera de torn, és capaç de metrallar multituds. I que el tornin a tancar, per sempre. És la repressió. La manipulació política. És el 'Manufacturing consent', que explica Noam Chomsky. En viu i en directe.

No crec que l'origen de l'afer hagi estat casual. Em sembla tot massa sospitós. Pot haver-hi influït el fet que Rouillan pugui accedir aviat a la llibertat condicional? O que es presenti davant la societat com una persona que té el dret de pensar i de parlar? O pesa més la seva adhesió al Nou Partit Anticapitalista francès, l'NPA? Que, per cert, és fundat per trotskistes, els quals sempre es van manifestar contra els mètodes d'Acció Directa, els anys 70-80. I avui, tants anys després, no cal dir-ho. No l'acceptarien pas, si creguessin que és un instigador de la lluita armada. Però sí que crec que és un atemptat brutal a la llibertat d'expressió i d'informació. Ell s'hi juga la llibertat, per unes paraules tergiversades. Em sembla una pràctica cruel i torturadora, igual que els càstigs exemplars, inclosa la pena de mort, que antigament s'aplicaven en públic per escarmentar. Però, alhora, la maniobra és tan bruta i forçada que es posa en evidència tota sola. A l'entrevista en qüestió, sobre les accions per les quals va ser condemnat, Rouillan diu: 'Je n'ai pas le droit de m'exprimer là-dessus… Mais le fait que je ne m'exprime pas est une réponse. Car il est évident que, si je crachais sur tout ce qu'on avait fait, je pourrais m'exprimer. Par cette obligation de silence, on empêche aussi notre expérience de tirer son vrai bilan critique.' I abans ha deixat ben clar: 'Il faut clarifier les choses: le processus de lutte armée tel qu'il est né dans l'après-68, dans ce formidable élan d'émancipation, n'existe plus (...) Mais, en tant que communiste, je reste convaincu que la lutte armée est nécessaire à un moment du processus révolutionnaire.'

Es pot considerar que instiga a la lluita armada? Tant com les editorials que publiquen textos de Lenin o Mao, o els productors del film 'Che, el argentino', per exemple. O com els qui sovint escrivim sobre aquests temes. Rouillan fa un comentari teòric elemental, de manual, una reflexió genèrica. Però la cosa més important és que les seves paraules van en la línia de la declaració que va fer davant el jutge que li va concedir la semillibertat, aviat farà un any. Avui aquest jutge no el pot tornar a la cadena perpètua per les mateixes paraules que el van decidir a atorgar-li la semillibertat. És evident. El linxament político-mediàtic és una amenaça terrible als drets dels ciutadans. Per la dignitat de Rouillan, de les persones i de la llibertat de pensament i d'expressió, caldria desmuntar aquest muntatge, saber on s'origina, com funciona, qui el dirigeix, si és que és així, és clar. Encara fa més pànic de pensar que comença per atzar i després, entre tots, els qui parlen i els qui callen, es van alimentant la infàmia, la crueltat i la lapidació, a l'empara de l'anonimat. La resta, queda per a la repressió i la propaganda política, que ho arrasen tot.

Editorial