Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

23.07.2008

Com engendrem un monstre?

La detenció de Radovan Karadzic m'alegra sobre manera. Sóc feliç. Hi ha molts culpables de la guerra d'agressió sèrbia sobre Bòsnia, però no n'hi ha cap de tan sanguinari i malaltís com ell, tret del seu general Mladic, que espere que aviat seguesca el seu camí. Tots els qui vam viure el setge de Sarajevo com una ferida oberta en la nostra pell, com una agressió directa, respirem avui més tranquils sabent que aquell qui en movia els fils des de Pale ja no podrà fer més mal. Però des de fa anys no puc deixar de demanar-me com és que aquella generació, aquella gent, van esdevenir monstres. Què ho fa? Quan apareixen? Com? El dubte gairebé m'inquieta més que no l'existència mateixa del fet.

M'ho demane perquè, a la fi, allò que m'inquieta és saber si nosaltres seríem capaços també d'engendrar monstres com ell, si les circumstàncies ens hi aboquessin. L'odi, el ressentiment, la mesquinesa, l'afany de poder, la ignorància, la crueltat, el menyspreu de l'altre. No hi ha característiques de Karadzic de les quals els altres europeus, els altres humans, nosaltres mateixos siguem estalvis. Ell representa allò que no volem ser, allò que abominem, però per això mateix representa també allò que som.

I saber la seua vida ens recorda, a tots, que som capaços de fer molt de mal. Molt de mal. De fer patir molt. De fer plorar molt. De desfer vides senceres. De desfer amors i famílies. De segrestar consciències. De rebentar cossos. D'assassinar a sang freda. De mentir. De dormir mentre saps que has ordenat que maten milers de persones a Srebrenica. De somriure mentre passes pel costat del cadàver d'una xiqueta. De dir que en dos dies Sarajevo haurà desaparegut i que cinc-cents mil bosnians morts seran el teu triomf. De bombardejar els carrers de la ciutat que havia estat teua, matant els veïns que havien estat teus.

És cert que, al costat d'això, som capaços de resistir mesos i mesos amagats en un cau. De lluitar amb les dents per la dignitat. De travessar la maleïda carretera de l'aeroport portant menjar als assetjats. De fer concerts de música clàssica en una biblioteca assolada per les bombes. D'emocionar-nos sincerament amb una guerra llunyana. De plorar per la gent que mor sense que puguem fer-hi gran cosa, nosaltres. És cert que talment com els serbis van crear un monstre com Karadzic també van crear un heroi com el general Divjak, el serbi que dirigia en la primera fila la defensa de Sarajevo. Però és horrible de pensar que en qualsevol cantonada pot haver-hi un monstre esperant a obrir-nos les portes de l'infern.

Editorial