Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

03.07.2008

La unitat com a cultura

Estic sorprès i encuriosit per la molta gent que aquestes darreres hores i aquests darrers dies em parla, de paraula o per correu, d'unitat. Sembla com si l'explosió espanyolista de diumenge haguera fet caure moltes benes. Unitat. Ells en tenen, nosaltres no. No en tenim, i cada vegada menys. Ara la Plataforma pel Dret de Decidir també s'ha dividit i el Compromís pel País Valencià ja és un cadàver. Unitat, sí, però quina unitat? Hi ha qui reclama governs de concentració i maniobres excelses que, malgrat tot això que he dit aquests darrers anys, ara em semblen poc probables. Però també hi ha qui parla, i això em sembla més interessant, de fer 'cultura d'unitat' entre nosaltres, a passos menuts i realitzables. Ho podríem provar.

Em va sorprendre molt la formulació d'un dels interlocutors: 'd'Unió a la CUP', va dir, descaradament. Caram! D'Unió (Mallorquina o UDC, que tant és) a la CUP hi ha una distància enorme... Me'l vaig mirar amb un profund escepticisme, de primer, però després el cap se'm va girar. I per què no? Si els espanyols es poden llançar al carrer sumant des dels partidaris de la gallina franquista als postmoderns de la Cuatro, per quina raó hauríem de ser diferents nosaltres? Més encara quan sabem, com sabem tots, que és això que més els incomodaria i que més canviaria l'estat d'ànim de tot el país.

Ja ho sé que de seguida ix tot allò dels vint-i-tres anys de Convergència al poder que no féu no sé què, de l'Eliseu Climent que va afavorir en no sé quin aplec el PSOE, d'aquell i aquell altre que, quan eren criatures, es van barallar en una remota assemblea local dels IPC, d'aquell dia que un d'Esquerra va jurar que mai no tindríem un president espanyol gràcies a ells i mira ara, i un milió i mig de batalletes més. En sóc conscient. I sé, perquè és així, que jo també tinc una opinió formada sobre cada baralla pública o privada i segurament que em costaria molt de seure al voltant de segons qui. Però, si no ho intentem, i no parle solament de política, què farem? Volem acostumar-nos a veure passar l'espectacle espanyolista per davant de casa? Volem restar paralitzats i ineficaços observant com creixen i s'envalentonen, menystenint cada vegada d'una manera més evident qualsevulla que no tinga els seus sentiments?

En aquest país no s'ha acabat res. Ho vaig dir l'altre dia i m'hi referme. No passa res. Ens han fet un gol, real i metafòric, però hi ha milions de persones que no veuen, que no veiem, clar això de ser simplement uns ciutadans més o menys autònoms del postfranquista regne de Juan Carlos. De ser, som. Però no sabem on anem. Eixa és la trista realitat. No tenim raons ni rutes i ens dessagnem en constants baralletes estèrils perdent oportunitat rere oportunitat.

Per això em sembla que és hora de reaccionar. Crec que és hora de bastir ponts entre els uns i els altres i de fer cultura d'unitat. De deixar de mirar amb recel i desconfiança els qui tenim objectivament més a prop. Per als uns això tindrà un cost molt alt, en termes de confort de partit de govern o d'institució senyera o de personalitat destacada i, per tant, els altres hauríem de ser molt generosos envers ells. Respecte dels altres, caldria deixar de fixar-nos en els detalls minúsculs que ens escindeixen i mirar la globalitat del problema, i també això reclama generositat envers ells perquè és normal la temença que tenen de passar a ser una mera crossa dels grans. Jo no sé com fer-ho. Ni tan sols sé com contribuir a fer que això passe, però em sembla que parlar-ne obertament és el primer pas que puc fer. I el faig.

Editorial