Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

27.02.2008

De més verdes no en maduren

Hi havia una vegada, no fa pas tant, que les coses eren, com aquell qui diu, de tota la vida. A banda les estacions del TGV, es parlava també d‘estacions de l‘any, i aquestes eren anunciades, evidenciades i consolidades per les menges dites 'de temporada'. Avui, per posar un exemple, entres en una fruiteria qualsevol i davant de l‘emparellament insòlit de rovellons i bajoques amb l'exuberància de maduixes i papaies, no sabries dir ni l‘hora que és.

Perquè, tampoc no fa pas gaire, la saviesa del refranyer popular encara ens endreçava el rebost segons unes lleis naturalment enraonades. Parlo de quan els raïms de Sant Jaume eren raïms aigualits, i dels de setembre te'n llepaves els dits; de quan figues al mes de gener, no podia ser. Però tot això ja és història, un empatoll de vells: ara, no cal patir, que al setembre, raïms aigualits per donar i per vendre; i de figues al gener, ben pagades i al paner. Mentre aquí o més enllà hi hagi qui en compri, i més a prop o més lluny hi hagi qui en sembri, es pot dir que el mercat ja s'encarregarà de travessar les geografies que sigui i passarà per alt les primaveres que calgui per fer florir el caprici culinari més rocambolesc.

Ja s'ha acabat el temps d'aquells poetes que, tocats per la inspiració del Calendari del Pagès, treien tot un bodegó en vers de les excel·lències d'una o altra fruita madura o en romàntica decadència. Ara la fruita decadent fa cap de cop al contenidor, i, amb el potencial nutritiu i gustatiu ben complet, és rebutjada senzillament per haver suspès la dubtosa matèria dels cànons estètics. Per una altra banda, la fruita madura ha esdevingut una quimera; si ja fa les unces que ha de fer per satisfer la balança tarifària, l'arrabassen de l'arbre d'una revolada i corrents a facturar-la des de l'altre racó de món.

La història d'aquesta peça no pot infondre sinó pietat: quan tot just comença a veure's les orelles en la bonança del seu clima natural, la forcen d'un dia per altre a un ostracisme precoç i salvatge, i al damunt li exigeixen que superi un 'jet lag' de mil dimonis, i que s'afanyi, en un hemisferi gelat i contrari, a posar en solfa tot l'esplendor que haurà de conquerir la butxaca del comprador impacient. Despresa prematurament del cordó umbilical, perduda davall d'un sol obtús i incapaç, moltes vegades acaba pansint-se de pena i sentiment a les plàteres de casa, sense esma d'assolir el grau de maduració al paladar que pel preu se li suposava.

En aquestes condicions estrafetes, ja no hi ha refrany ni poeta que l'empari. Perquè ja em direu on és la lírica en un grapat de cireres australs, per molt lluentes i saboroses que siguin, si han de ser ingerides amb el canell cobert i al caliu de la calefacció. En canvi, fer petar entre barra i barra la polpa d'una cirera de casa, que fa posar la primera pell de gallina del juny, té tot el sentit i no té preu. Dic mentida: si parlem de preus, encara és més barata, i si parlem de sentits, te'ls fa perdre tots. I, de retruc, la poesia, que també alimenta (si no l'estómac, l'esperit), hi és absolutament garantida.

Editorial