Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Martí Estruch Axmacher

22.02.2008

Ave, Zapatero

'Ave, Caesar, morituri te salutant'. Això deien els gladiadors a l'emperador romà abans de batre's a mort sobre l'arena del circ. Nosaltres hauríem de canviar la part final de la salutació, perquè hi hem deixat la paciència, no pas la pell, tot esperant el famós tren. Menteixo: CCOO recordava l'altre dia que catorze treballadors havien mort en les obres per a fer arribar el TGV a Barcelona i denunciava que les presses havien fet que no es prenguessin les mesures de seguretat necessàries. Sincerament, als qui no fem campanya, no ens venia d'uns quants mesos més. En tot cas, la salutació a la llatina és plenament justificada: Madrid és Roma i nosaltres som vulgars províncies, que, com bé indica la paraula, vol dir territori vençut.

La concepció radial dels trens de gran velocitat respon, un cop més, a una visió centralista i centrípeta de l'imperi espanyol. En el futur, ministres i directors generals es plantaran en tres hores a qualsevol capital de província. I els súbdits, vagin on vagin, hauran de passar per Madrid i menjar el preceptiu entrepà de calamars abans de continuar el viatge. Que PSOE i PP coincideixen al cent per cent en aquesta concepció, òbviament no nacionalista, és indubtable. També en aquest aspecte és ben igual que guanyin els uns o els altres el 9 de març vinent.

Des d'una òptica de país, no ideològica sinó logística, és evident que la línia que ens interessa més és la de l'eix mediterrani, la que va d'Alacant a Perpinyà, per continuar nord enllà. Però aquesta sembla que va llarg. Paciència. Suposo que abans voldran construir un canal que uneixi Madrid amb Barcelona, potser connectant el Manzanares amb l'Ebre, per poder promoure el turisme fluvial. A França té molt d'èxit. Per què volem anar de Girona a Castelló, si podem fer un volt amb barca pels Monegros?

Més enllà del concepte, hi ha també un tema pràctic, en això del TGV: la relació cost/benefici. Germà Bel, catedràtic d'economia de la UB, és un dels qui ha assenyalat que aquests trens són bons i bonics, però sobretot són cars. La inversió necessària per a posar-los en marxa no es recupera mai amb el preu dels bitllets i solament és possible gràcies al fons públic, majoritàriament europeu. I aleshores ve la pregunta: els diners invertits perquè uns milers de persones vagin en tres hores a Madrid no serien més útils arreglant la miserable xarxa de rodalia que té amargat mig país? L'impacte econòmic dels retards diaris d'aquesta xarxa és incalculable, sense oblidar l'impacte sobre l'estat anímic dels usuaris. Amb una petita excepció en positiu, que estic segur que serà motiu d'una tesi doctoral d'aquí a uns quants anys: 'La contribució de Renfe i Adif a la independència dels Països Catalans. Efectes col·laterals del caos ferroviari en el període 2000-2014'.

Són molts els qui estan contents amb l'arribada del TGV a Barcelona, però el més satisfet de tots era, sens dubte, Victor Morlán, aquesta mena de governador que l'emperador Zapatero ens va enviar, condemnat a conviure uns quants mesos amb els indígenes. Tot just arribat el primer tren, Morlán fugia cap a Toledo amb el seu tros de cel guanyat. Unes poques hores abans, Antoni Bassas l'entrevistava i semblava sincer, Morlán, quan afirmava que no entenia com era possible que a Catalunya hi hagués catenàries d'abans de la guerra! Vejam si encara descobrirem que ja fa uns quants anys que l'imperi maltracta les províncies díscoles i les té deixades de la mà de Déu.

Editorial