Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Marta Rojals

20.12.2007

Facin joc

Fa més d’una dècada que els informatius ens omplen les orelles amb protocols de Kyoto, conferències de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic i cimeres mundials per a l’aprofitament racional dels recursos que posen en dansa tota mena de responsables i experts de la salut planetària. Mentre aquesta gent fa i desfà, vinga avions i taules rodones i fulls de ruta i estira-i-arronses internacionals, acabem de saber que, aquí al costat, uns veïns nostres tenien la pedra filosofal del desenvolupament sostenible a la butxaca, i no n’havien dit ni piu.

Fins que no ha estat tot ben lligat no ha saltat la notícia. La prudència és una gran virtut, sobretot en qüestions metafísiques. Es veu que, de fa més d’un any, el govern aragonès, en col·laboració amb uns mecenes de contrades remotes, ha anat gestant en el secret més secret dels seus laboratoris una fórmula màgica que consistirà a fer emergir un monumental jardí de Babilònia en les que ara són 2.000 hectàrees de mala mort sembrades de pols i de coscolls.

Al damunt d'aquest tapís, que als vídeos promocionals fa tot l'efecte d'una vall de verdor suïssa i d'exuberància tropical, hi creixerà de soca-rel un macrocomplex d'oci i de joc destinat a fer les delícies dels 'homo ludens' de tot el món. Apuntin-ne la recepta: 32 casinos, 70 hotels, 200 restaurants, 500 botigues, un hipòdrom, uns quants camps de golf, cinc parcs temàtics (un dels quals dedicats a l'oci aquàtic), quatre aparcaments de grans dimensions, i, perquè no hi hagi cap dubte de quina mena de país hi posa els collons, una plaça de toros.

Però, espera’t, que ara ve la primícia que avançàvem al començament: tot aquest guirigall d’instal·lacions parasitàries, pensat per a atraure fins a 25 milions de visites anuals i que constitueix un impacte equiparable al d’una ciutat de 100.000 ànimes, revelen els seus impulsors que esdevindrà 'un exemple de respecte al medi' i 'un model de gestió de l’aigua'; atenció: sobre aquest últim punt diuen que en consumirà 'menys que un regadiu'. I nosaltres fent el pallasso muntant cimeres: que en som, de rucs! Amb miracles com aquest, jo hi afegiria, al costat del casino major, un santuari de pelegrinatge per a tots els ecologistes descreguts que ens han volgut fer empassar la història de l’home del sac.

Estic segura que, amb aquest panorama, vostè ja frisa per portar-hi la família i ensenyar els fills a deixar-se les garrofes al Black Jack. Perquè ara que tindrem Las Vegas a un cop de cotxe, no deixarem perdre l’ocasió de participar en aquest model exemplar de foment dels valors més encomiables de cada casa. I com que el caler no té fronteres, han començat a sortir alguns alcaldes de ponent, a qui ja els roda el cap amb el repicó: sense embrutar-s’hi les mans, no veuen l’hora de poder posar a disposició de la màquina escurabutxaques més gran d’Europa una estació de TGV, un aeroport i les carreteres i autopistes que calguin. Doncs facin joc, senyores i senyors, que l’aigua té moltes maneres de ploure.

Editorial